Vist des de la costa, es pot ataüllar ben bé el terme de Tàrbena. Encara que només n'apreciarem la part més feréstega: un cordó de muntanyes descarnades al nord, que ens mostren l'aiguavessant que està encarat al sol, amb perfils arredonits i rugosos, d'un color clar; a llevant, una renglera de penyes més punxegudes i frondoses que vénen a abraçar la serra Bèrnia; i al sud, una murada de pedra que fa de sentinella sobre la planícia litoral i que s'obri amistosa en diversos punts per donar pas als barrancs.
De tan lluny no podrem apreciar les valls que aquestes tanques de roca arreceren. Se'ns amaguen els espais menys abruptes, de perfils ondulats i suaus, a voltes, fins i tot plans i riallers. És precisament sobre aquesta extensió on es fa més visible l'activitat de les persones: conreus de secà disposats en quimèriques escalinates que desafien tots els pendents, petites i discretes clapes d'horta, habitatges escampats quasi per tot arreu, camins, carreteres... De la plana estant, es poden endevinar tan sols bocins d'aquests indicis de vida, entre els relleus. Així, ens alegrem molt de divisar la blancor de les cases del poble saludant-nos entre una fondalada custodiada per dos penyals.
Ens detindrem en aquest curiós paratge i explicarem el succeït que en va originar el nom. D'entrada advertirem que es tracta d'un punt no molt allunyat del poble. Des de Tàrbena, situats a la Placeta Vella, podrem contemplar perfectament la mar i les poblacions de la costa. La imatge és espectacular i pot repetir-se tantes voltes com vulguem perquè no serà mai germana: cada dia tindrà matisos i tonalitats diverses. Ens arriba a través d'un buit que emmarquen dues petites elevacions muntanyoses: a mà dreta, sa Muntanyeta; i a mà esquerra, el tossal de ses Vinyes. Que ens disculpe Llorenç Riber si li furtem un parell de versos molt notables per reforçar la nostra tan poc destra descripció, per força desllavassada al costat de la bellesa del lloc: «Veuràs l'ull blau de la mar, qui et guaitarà d'entre els esculls». A través d'aquesta depressió transcorre un barranc que parcialment ha estat canalitzat i sobre el qual s'ha escampat una part del poble. Aquest barranc mor en un tallat de penyes d'una altària imponent i, ocasionalment, després d'una pluja torrencial, forma un salt d'aigua. Aquest penya-segat és conegut com es Lliset des Salt.
Doncs bé, hem de dir també que ni les penyes ni els bancals parlen per ells mateixos, i que els seus noms els han creat i els recorden les persones. I també els obliden. Els esdeveniments històrics, els canvis en la població poden afectar molt el coneixement dels noms dels llocs. Pensem, per exemple, en fets tan sagnants com l'expulsió dels moriscos. Quantíssims noms degueren perdre's per sempre en aquell moment! Pel que fa a l'origen del nom des Lliset des Salt, hem d'agrair a la tasca recopiladora de l'historiador Adolf Salvà que ens haja arribat el relat explicatiu. Degué sentir-lo de viva veu a Tàrbena, el poble en què nasqué son pare.
Som obligats de fer un incís. Haureu observat que els noms del terme tarbener tenen encara un aire mallorquí. Són un reflex del seu parlar local, conegut com tarbener o parlar de sa, que és un valencià amb certes reminiscències mallorquines, com ara els articles es, sa. Aqueixa manera de parlar és testimoni d'un fet històric que afectà no només Tàrbena sinó també moltes localitats valencianes, sobretot de la Marina, el Comtat i la Safor.
Però tornem al paratge. Contemplat des de la Murta, la partida que hi ha just davall, ens aborrona la seua verticalitat, i més encara si pensem que tradicionalment era franquejat a través de passos que pareixen impossibles. De d'un angle lateral, ens hem deixat seduir per les formes que ens suggereixen les muntanyes i ens imaginem una figura gegantina eixancada, amb els genolls quasi en alt, que serien els cims dels penyals que hi ha a cada banda del barranc. Però ens guardarem ben guardades les conclusions mitològiques a què havíem arribat: que cadascú n'extrega la seua pròpia història, si vol. I és que les mateixes aparences que mostra el relleu sempre han donat peu a la creació d'explicacions fantàstiques de tals formes o al suggeriment de determinats noms, que, si bé a la primeria devien ser de creació individual, han arribat a formar part del patrimoni col·lectiu.
En el cas de Tàrbena ens vénen a la memòria uns quants noms de lloc que posen d'evidència aquest poder creatiu de la gent. Com ara, es Forat de sa Clau, una obertura que pot veure's en un penyal, que ben bé podria haver pertangut a una raça d'homenassos; es Racó de sa Fornal, que recorda una llar descomunal, o es Trompellot, que pareix la mola de batre olives d'una almàssera antiga. Però en aquests casos, no hi ha cap història al capdavall. No sempre existeix un relat per a l'indret que ens sorprén. Bo fóra que n'hi haguera! Per això considerem que tenen una gran vàlua les llegendes o històries que expliquen la realitat a través de la imaginació. Perquè ofereixen la imatge poètica del nostre entorn i ens el tornen més interessant.
Però la narració que explica el nom d'aquest lloc tan pintoresc no pareix que tinga res de fabulós. Se situa a la primeria del segle XVIII. En aquell moment, la població de Tàrbena estava dividida en dues entitats que havien perdut el seu nom antic àrab i tan sols s'anomenaven «el Poble de Dalt» i «el Poble de Baix». La casa senyorial, l'església, la Sala de l'Ajuntament i el fossar estaven al Poble de Baix.
Diuen que un diumenge de vesprada aparegué un llop al Poble de Dalt. En aquell temps els llops encara no s'havien extingit de la nostra terra, com ho demostren els noms de determinats barrancs i paratges valencians, tot i que la seua presència devia ser molt detestada, per les seues maleses. Fins i tot es pagava per acabar-los. Per tant, no és gens estrany pensar que, així com quan hom veu una serp o una mala feram, els veïns del Poble de Dalt, quan es trobaren el llop, l'acaçaren a cantalades i amb bastons: «Que ve es llop! Que ve es llop! Que no fuja!»
Tothom li pegà darrere i el llop es veié perdut i espolsà cap el Poble de Baix, pel mateix camí que unia els dos pobles. El cas és que va anar a parar a la plaça, que és l'actual Placeta Vella, on hi havia l'església i, com succeeix en tots els pobles, on la gent es reunia.
La plaça era un espai ben agradable, ben solejat, on el diumenge els hòmens jugaven al canut i a les xapes, i de vesprada es ballava a so de guiterra i guitarró. Quan arribaven les parades, els fadrins obsequiaven les fadrines amb una pesadeta de torró o amb qualsevol llaminadura, que elles posaven molt curosament dins un mocador ornat amb puntes o randes. Llavors era el moment de passejar, suposem que sota la mirada amatent de les mares, sempre en talaia per guardar les seues filles.
El llop, desesperat, va passar per enmig de la gent sense dir «Peret si vols córrer» i allà s'armà un bon canyaret. Un eixam de gent enfurida l'acaçava a pedrades i a crits, de manera que no va trobar més eixida que anar al barranc de sa Partida. La gent no es cansava de cantalejar-lo i d'ucar tant fort com podia i el pobre llop, tan perdut es va veure que va botar a l'abisme i es va espenyar. A partir d'aquest moment, a causa del salt que pegà el llop, el penya-segat s'anomenà «es Salt des Llop». I en efecte, al capbreu de 1749 apareix «el Salto del Lobo», cosa que dóna fe almenys de l'antiguitat del nom. Posteriorment s'ha modificat un poc i es diu «es Lliset des Salt»; perquè, de veritat, és un salt de vertigen.
