En l'època en què Benidoleig era poc més que un petit llogaret de la Marina, habitat per cinquanta focs, dos moriscos van proposar a dos cristians d'endinsar-se a la cova de les Calaveres. Volien desfer l'encanteri que protegia un tresor des de feia segles. «Però com?», va proferir un dels cristians a qui havien fet aquella oferta tan generosa com temerària. «Nosaltres tenim el llibre que explica de quina manera el podrem desencantar», va dir un dels moriscos. I així va ser com van concertar el dia que anirien a desentranyar el secret de la cova de les Calaveres.
Eren temps convulsos i els antics seguidors d'Al·là, ni que s'hagueren batejat, eren percaçats i reprimits amb sanya pels cristians més suspicaços. La Santa Inquisició feia estralls entre els moriscos, per bé que aquests s'hagueren reconvertit oficialment, i en massa, a la fe de Roma. Però la vall del riu Girona, al bell mig de la qual hi havia el petit llogaret de Benidoleig, era fins a un cert punt aliena a aquelles purgues, més freqüents al Regne de Castella que no al de València. Temps a venir arribaria el decret d'expulsió, amb el consegüent desterrament dels moriscos valencians, antics habitants del Xarq Al-Àndalus. Però els fets que es relaten ací són anteriors al genocidi morisc, i Benidoleig, com altres pobles de la rodalia, vivia encara amb placidesa i en pau. Els cristians nouvinguts, que s'hi havien assentat feia ja uns quants segles, regentaven les hisendes que els havien estat atorgades després de la conquesta de Jaume I. I els moriscos es dedicaven al conreu de la terra, çò és, a fer la faena grossa, de jornalers de sol a sol per servir l'amo. Així, entre els uns que les posseïen i els altres que les treballaven, els oliverars, els garrofers i els canyamelars proliferaven abundants i esplendorosos per tota la vall i compartien espai amb els nesprers, les figueres i algun taronger escadusser, tant del gust dels morets.
Aquell dia els dos morisquets van convidar els dos cristians a casa seua. Els van mostrar el llibre amb les instruccions preceptives que indicaven la manera de desencantar el tresor de la cova de les Calaveres. Caldria portar-hi un gat completament blanc, sense pèls negres ni un, ni mig ni cap!, i llançar-lo decididament al lloc on hi havia la sala del tresor. Abans d'arribar a l'estança on presumiblement hi havia la troballa anhelada, havien de fer un conjur màgic, cremar unes apòzemes i expandir-hi la seua sentor medicinal. Així de senzill. Però els cristians, malfiats, van pensar: «Si és tan fàcil, com és que ningú no l'ha assolit encara, el tresor? Com és que ningú fins ara no ha pogut arravatar a la cova ni que siguen uns pocs dírhams, unes perletes, una unça d'or o d'argent? I, sobretot, per què es deia de les Calaveres, la cova?» Però no van gosar dir res. Només s'ho van rumiar pensa endins perquè, en el fons, la il·lusió i la necessitat de les riqueses que amagava la cova podia més que la por que en tenien.
Van concertar el dia de l'expedició. Es van alçar matí, a l'alba. El vent bufava de ponent i l'atmosfera era densa com una llengua de gos. L'aire estava viciat i la canícula ofegava tots els animalons de la natura. Però dins de la cova s'estava bé. Les torxes dels quatre homes expedicionaris feien siluetes fantasmagòriques per les parets i el silenci era sepulcral, només romput per les petites llàgrimes d'aigua que regalimaven del sostre i que configuraven llargues columnes d'estalactites que cercaven unir-se a les seues amants, les pacients estalagmites. Les passes dels quatre homes eren sigil·loses. I únicament eren violentades pel cruixir de les branques que ara i adés trepitjaven, sens dubte recialles dels antics habitants prehistòrics que degueren fer servir per fer-hi foc i sentir una mica d'escalfor.
Els quatre homes van avançar cap a dins de la cova fins que van sentir com un alé que els assetjava; una presència que intuïen materialment i física, però que no hi podien veure de cap de les maneres. De sobte, se'ls va presentar una dona. La van poder veure, ara sí, en allargar les torxes fins el lloc on presumien que hi era. Era una dona aviada amb la roba tradicional dels moriscos, que ja no s'estilava per aquelles latituds, a pesar que els antics habitants n'havien conservat no pocs costums, entre els quals la fe sagrada, algunes tradicions i l'idioma de l'Alcorà. De seguida que els va veure va escridassar els dos morisquets, en aljamia, tot bonegant-los i atiant-los amb retrets que al·ludien al fet que havien accedit a compartir el tresor de la Cova de les Calaveres amb dos infidels. «I què podien fer, si no, tenint en compte que eren els seus senyors i que els havien de donar compte de tots els guanys i riqueses?» Era així com funcionava des que els cristians havien envaït aquelles terres santes, filles del Santíssim Al·là. Els cristians manaven, i els moriscos pagaven. I, millor o pitjor, ni que fóra a contracor, s'havia arribat a una certa pau social, a pesar dels abusos i de les resistències dels uns i dels altres.
Sia com sia, el ben cert és que, per fi, se'n van poder desempallegar i la dona va desaparéixer com per art de màgia. Ràpidament, van aprofitar l'avinentesa per a expandir les olors tot cremant les apòzemes i hi van fer el conjur que indicava el llibre. De seguida es va obrir una porta secreta flanquejada per dues pedres feixugues i enormes que donaven a una cambra més àmplia. Hi van entrar i s'hi van estavellar amb un tossalet de terra ple de calaveres i ossets humans. Ara entenien el perquè del nom de la cova. A tots quatre els va agafar una esgarrifança i una tremolor per tot el cos. Una suor els regallava per les sines i pressentien una malastrugança. I així fou, perquè llavors hi va fer acte de presència un gegant negre que custodiava el tresor. Era tan alt que arribava al sostre de la cova, i fins i tot el sobrepassava. S'havia d'ajupir una mica. El bescoll i el cap fregaven la terra negra de la cúpula, cosa que n'accentuava els trets monstruosos del rostre i el feia encara més esperpèntic. A la mà, gruixuda i desproporcionada, empunyava una enorme maça que brandava amb gest amenaçador i càustic. Un dels homes li va llançar el gat blanc, però aquest, cames ajudeu-me, se'n va escapolir tot d'una de l'homenot. Van pensar que el gat potser no era blanc del tot, que devia tenir algun pèl negre, però el ben cert és que l'animalet no volia saber-se'n res, del gegant. I amb raó, perquè era la criatura més esfereïdora i lletja que hom havia vist mai. Acorralats i cagadets de por, sense haver de dir-se res, van amollar a córrer, a la recerca de l'eixida. Però abans de marxar un d'ells va tirar mà dels tres muntons i en va agafar un grapat d'or, unes unces d'argent i unes perletes, sense que els altres tres se n'adonaren.
Quan van abastar l'entrada de la cova, però, van trobar les parets estanques i les portes travades. L'espavilat que havia fet el robatori d'amagat va confessar la seua iseta, i llavors, també sense haver-ho de dir, van deduir que mai no tornarien a casa mentre no restauraren el que li havien arravatat al gegant. Van tornar a l'estança on habitava el gegant, com un presoner, ja que no se'n podia eixir de cap de les maneres, tan gran com era. I, des d'un extrem de l'entrada, li van llançar allò que li havien usurpat i que li pertanyia de dret. I, tan bon punt ho van fer, van refer camí a corre-cuita cap a l'entrada de la cova, ara sí, oberta de bat a bat a la llum del migdia. En eixir-ne, encegats per la llum, reconfortats, van sentir l'escalforeta del sol, i es van calmar una miqueta, en tornar a la tranquil·litat del dia a dia.
Per això, encara ara diuen que a la cova de les Calaveres hi ha un tresor custodiat per un gegant negre amagat en una sala oculta, i ningú no s'ha atrevit a desencantar-lo, encara.
