Va saber que volia ser faroner aquell dia que, havent pujat al castell de Santa Bàrbara, va veure el far de Tabarca. Només tenia set anys, però no imaginava un altre futur que no fóra ser la llum per a grans i petites embarcacions durant les nits. Els anys que vindrien lluitaria de valent per esquivar el destí que aquell temps i espai li reservaven. No volia fer olor de peix cada dia, com sa mare, que es dedicava a netejar-lo i envasar-lo; i molt menys haver d'estar lluny de casa tants dies i tantes nits, com son pare, que era pescador des dels deu anys.
El temps anava passant i el somni d'infantesa de Pasqual havia quedat soterrat per les necessitats familiars. Continuava estudiant, però molts dies acompanyava el pare a pescar. Un d'aquells dies, la seua barca va ser arrossegada per una forta marejada fins a Tabarca i acabà encallant-se a la cova del Llop Marí. Decidiren fer nit a l'illa fins que el temporal remetera.
Pasqual mai no havia estat a l'illa Plana, i això que només quedava a huit quilòmetres de Santa Pola (una mitja horeta amb una barqueta amb motor). Li va cridar l'atenció les dimensions tan reduïdes de l'illa i la seua forma allargada com de corbata. A la part del nus es concentraven les cases de les famílies que encara es resistien a viure en una terra tan hostil. Just a l'altre extrem se situava el cementeri, com si els tabarquins volgueren allunyar-se tant com fóra possible de la mort i dels morts.
El pare de Pasqual li va explicar que, per evitar les incursions dels pirates barbarescs, el rei Carles III, allà per l'any 1769, va ordenar emmurallar l'illa i va instal·lar-hi una setantena de famílies genoveses originàries de la ciutat tunisiana de Tabarka. Curiosament, els genovesos anaren perdent la seua llengua materna, que va ser substituïda pel valencià que es parlava a la costa alacantina. Només els seus cognoms eren la prova fefaent del seu origen.
Però el que més va sorprendre i corprendre Pasqual va ser el far, situat a la part més allargada de l'illa. Era una construcció de dues plantes de base cúbica sobre la qual s'alçava una torre que amagava el mecanisme d'il·luminació. Es va assabentar que el faroner que hi vivia era ja gran i prompte es retiraria, i que al far s'impartien cursos de tècnic en senyals marítims. Però com s'ho faria per pagar-se el curs i l'allotjament a l'illa?
Va decidir que treballaria de valent i estalviaria. El seu cos adolescent aviat es va enfortir i la pell va començar a sofrir les inclemències del sol i de la sal. Havia aprés prompte i ja pescava com qualsevol dels de la colla. El pare n'estava orgullós perquè el fill es dedicaria, com ell, a pescar. La mare també, perquè podria casar-se i mantenir una família sense problemes. Però el que no sabien, pare i mare, és que el somni d'infantesa del seu fill havia emergit de les profunditats, i era més viu que mai.
Al cap d'un any, Pasqual va confessar els seus plans als pares. Se n'aniria a viure a Tabarca. Estudiaria i treballaria. I quan el faroner es jubilara, potser en dos o tres anys, en trauria l'oposició. Els va entristir molt haver de dir adéu al fill, però no s'hi van oposar.
Va llogar una habitació en una casa on vivia una dona vídua amb les seues tres filles. Quan va veure la major d'elles, Carme, va experimentar la mateixa sensació de quan tenia set anys i va veure el far de Tabarca. Ella es convertiria en el seu destí, la seua llum, la seua guia.
I així va ser. En pocs mesos Pasqual i Carme començaren a festejar d'amagat, encara que era ben difícil ocultar-se en una illa tan menuda i on tothom es coneixia. A l'hivern solien passejar pel cementeri i els seus voltants, a l'estiu es banyaven a les cales on els pescadors no feinejaven. A la casa mai no es dedicaven gestos d'amor, tot i que la mare de Carme ho intuïa i n'estava encantada.
Dos anys després, Pasqual va aprovar l'oposició de tècnic de senyals marítims i va rebre de mans de l'antic faroner la clau d'aquella torre arrelada a la mar. Volia recordar sempre la primera nit que dormiria al far, així que convidà la seua estimada a sopar. Per a l'ocasió havia preparat un àpat deliciós a base, com no, de peix. I havia comprat en una joieria d'Alacant un anell de plata amb un cor tallat. Va ser la primera nit, de moltes que en vindrien, que feren l'amor amb la remor de mar de fons. Pasqual li regalà a la seua estimada el cor de plata i, definitivament, també el cor de sang i batecs. «Sí», va ser l'única síl·laba repetida per Carme una vegada i una altra quan Pasqual li demanà si volia casar-se amb ell i fer del far la seua llar.
Mai un far no havia emés tanta llum. Llum de dia i llum de nit. Llum que es projectava mar enllà i llum que irradiava far endins. Res no feia sospitar que el destí els reservava la més fosca de totes les ombres. La que deixaria el far a les fosques, malgrat el complex mecanisme d'il·luminació que funcionava a les nits. Una malaltia molt lletja s'apoderà del cos de Carme. Res no pogué fer el metge de l'illa ni el poder miraculós que sempre se li atribueix a les aigües salines. Carme es moria sense remei i Pasqual es començava a vestir amb tots els tòpics dels faroners.
Quan donaren sepultura al cos de Carme, Pasqual es convertí en un home solitari i ermità -com aquells llops marins que de tard en tard acudien a l'illa-, enamorat del mar i dels records, acostumat a la sal del seu plor. Li venia al cap aquella frase que el seu iaio repetia: «Som d'aquell lloc on tenim soterrats els morts». Ara, ja, definitivament s'havia convertit en tabarquí.
Va ser una nit de Nadal, fosca, de lluna nova, que la llum de l'illa se'n va anar. El far es quedà encara més a les fosques. Pasqual intentà buscar amb desesperació el motor de recanvi del far. Aquella nit havien de passar prop de l'illa alguns vaixells que transportaven mercaderies i, com era habitual, uns quants pescadors estarien feinejant pels voltants, entre ells molt probablement son pare.
Pasqual no creia en déus ni àngels, però s'encomanà a tots ells alhora. Si no trobava el motor hi hauria una terrible tragèdia i ell en seria el culpable. Com no podia recordar on havia deixat aquell maleït motor? Va pensar que el més lògic era que estiguera a dalt, a la sala de màquines. Quan pujava desesperat per l'escala que conduïa a la torreta, féu un mal pas i caigué, amb tan mala sort que es girà un peu. Es posà a plorar. Per la catàstrofe imminent, sí, però sobretot perquè se sentia més sol que mai. Va pensar que no li importaria gens estavellar la seua barca contra qualsevol illa i morir ofegat, bressolat per sempre més per les onades.
De sobte va sentir que algú li estrenyia la mà i l'ajudava a incorporar-se. Estranyament Pasqual no sentia cap temor. Al contrari, se sentia segur al costat d'aquell misteriós Virgili que el conduïa de nou cap amunt, on es trobava el motor que venia buscant feia estona. Justament en aquell moment el tacte de la mà amiga es va esvair i quan Pasqual va obrir el puny que encara s'aferrava amb força al no-res, va notar que hi havia un petit objecte que no pogué reconéixer. Se'l guardà a la butxaca i es disposà ràpidament a canviar el motor.
Ho havia fet tantes vegades, que fer-ho amb els ulls cecs no fou cap problema. Als pocs minuts el far va emetre una intensíssima llum blanca que per poc no encega els capitans i els timoners dels vaixells que ja estaven molt a prop de la costa tabarquina i que van poder girar a temps el seu rumb.
Pasqual va eixir a la balconada per contemplar la nit a la llum del far. Sentia una mena de joia al cor, potser perquè havia salvat desenes de vides. La llum al poble encara no s'havia restablert. Només unes poques famílies s'havien quedat a l'illa aquella nit de Nadal. Se'ls imaginava sopant feliços a la llum de les espelmes. Com tantes nits havien fet Carme i ell. Va posar les mans a la butxaca en un moviment involuntari i va sospirar. Els dits van ensopegar amb aquell objecte que feia una estona s'havia guardat. El va traure i gràcies a la llum blanquíssima que emetia el far va reconéixer aquell anell de plata amb un cor tallat.
