Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rutes de llegenda

La Cara del Moro d'Alacant

He pogut trobar-ne tres versions diferentes de la llegenda sobre l'orige de la Cara del Moro del mont Benacantil

La Cara del Moro d'Alacant

Les quatre barres, la mar i el mont Benacantil, amb el castell i la Cara del Moro, són els principals elements que figuren a l'escut de la ciutat d'Alacant. Però el perfil de la Cara del Moro, format capritxosament per la naturalesa, i que ja apareix en els llibres des de fa segles, ha donat peu a una llegenda que molts alacantins coneixem i que sempre és un plaer compartir amb els qui no la coneixen. La història és tan popular que jo he pogut trobar-ne tres versions. Totes tres comparteixen elements comuns, és clar. Comencem per la primera.

Diu que diuen que en aquells temps medievals, al castell d'Alacant vivia un rei moro que tenia una filla, la princesa, que com ja podeu figurar-vos, era bellíssima. El cas era que el rei pretenia casar la seua filla amb algun home important i, per trobar-lo, va organitzar una esplendorosa festa nocturna.

Aquella nit la bellesa de la jove va captivar els cors del general Almansur i el d'un jove riquíssim de la comarca. El primer va prometre al rei que, si li concedia la mà de la princesa, ell aniria a Damasc per portar espècies, joies i teixits preciosos. L'altre va oferir de fer una séquia que portaria aigua des de Tibi fins al peu mateix del Benacantil.

Què hi va passar? Que mentre Almansur anava i tornava de Damasc, l'altre pretendent, amb galanteries i dolces paraules, va enamorar la princesa, encara que no va fer la séquia que havia promés. Quan Almansur va tornar de Damasc amb la seua preciosa càrrega, es va trobar que la princesa estimava l'altre jove. Però el rei, home de paraula, va concedir la mà de la seua filla a Almansur i aleshores va passar el que va passar...

En la segona versió, la princesa s'enamora d'un jove de bona família però molt lluny de les aspiracions del rei. I mentre la princesa, en nom de l'amor, pregava el seu pare que li donara aquell xic per espòs, el rei ja havia emparaulat pel seu compte un matrimoni convenient amb un home tan ric com important. Aleshores la pobra xica va caure malalta: preferia morir-se abans que casar-se amb un altre que no fóra el seu estimat. Llavors el pare, que es pensava ser molt astut, li va dir que ell accediria als precs de la seua filla si demà, dia en què començava la primavera, apareixia el mont Benacantil cobert pel blanc de la neu.

La princesa quedà desconcertada. Això no podia passar a Alacant, en aquella època de l'any. Tot i això, la jove va pregar a Déu que l'endemà de matí el Benacantil apareguera cobert de blanc. I... Qi ho diria? A l'altre dia, la muntanya es va mostrar coberta de blanc; però no era neu, no, eren flors d'ametlers que el vent dolçament hi havia portat des de tots els horts d'ametlers de la comarca. Plena de felicitat, la princesa anà a veure el seu pare. «Se n'ha anat a caçar» això li va dir un vell conseller, una mala persona que encara va afegir que si volia veure el seu enamorat, que mirara per la finestra que s'obria al pati d'armes. La jove va mirar per la finestra i llavors va veure el seu estimat penjat enmig del pati. Sí, cruelment penjat! I per això va passar el que va passar...

La tercera versió, la que més m'agrada, la que em va explicar fa molts anys una dona del Raval Roig, el nostre barri mariner, és més senzilla i més impactant.

Deia que la princesa, que mai no s'havia enamorat de cap dels pretendents que li oferia son pare, un dia va anar a pentinar-se a una de les torres del castell que miren cap la mar. Era un matí clar i lluminós de primavera, les ones de la mar besaven suaument l'arena de la platja del Postiguet. De sobte la xica va veure un jove pescador que estenia les xarxes al costat de la seua barca. Era un xicot tan ben plantat, que la princesa se'n va enamorar tot de colp. El seu cor bategava amb força: aquell era, ben segur, l'home que ella havia estat esperant. Llavors amb un espill que portava, i aprofitant la llum del sol, començà a enviar-li reflexos al jove pescador.

El xic va veure els senyals, va mirar cap a la torre i allí va descobrir la princesa, la jove més bella que mai no havia vist. Sense pensar-s'ho dues vegades, tot il·lusionat, el pescador començà a pujar per la muntanya però, en arribar a la muralla, va trobar les portes tancades amb pany i clau. El xicot alçà la mirada cap a la torre sense saber què fer. Llavors la princesa va agafar un paper on va escriure algunes paraules, embolicà una pedra amb el seu missatge i la deixà caure muntanya avall. Quan el pescador arreplegà la pedra, va llegir el missatge més desitjat: «Vine a la mitjanit».

Quan va arribar la nit, amb la lluna ja ben alta, el jove pescador començà a pujar les costeres del Benacantil. Va anar cap a les portes de la muralla, que estaven tancades, i va tocar-hi amb molta prudència. De seguida va sentir, molt apagadament, el soroll metàl·lic de la barra d'un forrellat que es despassava. I les portes es van obrir. A la claror de la lluna i les estrelles, els dos enamorats es miraren amb intensitat. Guiat per la princesa, el jove entrà dins el castell i en un racó on creixien uns pins esponerosos, arribaren les besades i les dolces carícies.

Així van passar molts dies d'immensa felicitat. Però malauradament, no se sap ni quan ni com, algú els va descobrir i va anar corrents a contar-li-ho al rei. I així, una altra nit, quan el jove tocà la porta de les muralles, van eixir uns arquers que van llançar contra ell una pluja de fletxes. El pobre xic tractà de fugir però al final caigué mort al peu mateix del Benacantil.

Des de la finestra de les seua estança, on havia estat tancada per ordre del rei, la princesa va veure que els soldats del seu pare havien mort el seu estimat. Aleshores, en una rampellada d'ofuscació, la jove s'enfilà a la finestra, tancà els ulls i es deixà caure a l'espai buit.

Quin esclat de crits recorregué aleshores el castell! Les serventes de la princesa van córrer cap al saló reial on el sobirà esperava notícies. Entre plors i llàgrimes, van contar al rei tot el que havia passat, que la seua filla també havia mort, que s'havia llançat per la finestra. Llavors el rei, que res d'això s'esperava, va començar a sentir un ofec a la gola i un intensíssim mal al cor. No va tindre temps ni d'alçar-se del tron. Va llançar un crit apagat, com un gemec, i allí mateix va morir.

De sobte, com per art d'encantament, un impetuós colp de vent obrí amb violència les finestres de la gran sala tot apagant les torxes dels murs i els canelobres. Volaven les cortines, queien per terra bellíssims gerros plens de flors. Al castell tot eren crits de por i desconcert. Amb penes i treballs, els soldats aconseguiren tancar les finestres. Fora, la ventada era com un animal rabiós que assotava el Benacantil amb totes les seues forces. Creuaven l'aire branques d'arbres i fulles de palmeres. Rugia la mar arborada que estampava les onades al peu mateix de la muntanya. Era com si la natura, commoguda i indignada pel que acabava de passar, haguera desfermat amb tota la seua força els vuit vents del món per castigar els culpables d'allò que ja no tenia remei. Perquè allò ja no tenia remei.

L'endemà, quan els habitants de la ciutat s'atreviren a eixir de les seues cases per examinar les destrosses del temporal, quedaren bocabadats en veure que el perfil rocós del Benacantil reproduïa fidelment el cap d'un home amb turbant que tots identificaren de seguida. Era el perfil del rei, el causant de totes aquelles desgràcies, que quedaria per sempre esculpit a la muntanya, on la pluja i el vent, el sol d'estiu i el fred de l'hivern el castigarien eternament.

Per acabar, una vegada explicada la llegenda, m'agradaria suggerir als lectors que facen una bona passejada pel pins del Benacantil; i que pugen al castell per extasiar-se del blau de la badia d'Alacant, on la mar es fa íntima i xicoteta entre els caps de Santa Pola i de l'Horta.

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats