Diuen que cada poble té un esport més o menys nacional. En el cas d'Alcoi, el nostre esport nacional no és ni el futbol ni la pilota valenciana. És la barcella. La barcella és la forma com els veïns anomenen un alt en el camí per xarrar amb algun conegut. Es diferencia de la simple conversa en el fet que la barcella es practica sempre com una pausa al moviment. És a dir, te'n vas a pegar la volta als ponts, i faça un fred que gela els esperits o una calor que bada les pedres, ploga o neve, si et trobes un conegut, cal parar-se enmig del pont i complir el ritual de la barcella. El meu avi Nicolau, el Bumballa, n'era cap de caps. Especialment, així que es va jubilar i passava el dia rodant pels ponts, buscant les ullades de sol dels cantons o enfilant costeres amunt i avall. Va adquirir no poca traça i anomenada, i era estimat i temut a parts iguals. Perquè quan en tenia ganes, t'atrapava en un parany de paraules d'on no et deixava escapar fins passada un hora ben llarga. De vegades jo em convertia en testimoni del seu art, quan venia a arreplegar-me a escola i se m'emportava al parc de la Glorieta o a estirar les cames pel passeig de Cervantes.
L'avi Nicolau posseïa un do particular per a transformar les històries més trivials en fets sorprenents que sovint no podia ser d'altra manera tenien Alcoi com a centre de l'univers. Recorde un dia que, en eixir d'escola, vam veure com col·locaven l'enramà de festes al carrer Sant Nicolau, el conjunt de lluminàries que decoren els carrers per festes de moros i cristians:
Iaio, per què hi ha festes de moros i cristians?
L'avi Nicolau, tan bon punt em va sentir, es va parar de colp i volta. Vam pujar a un portal, davant per davant de la grua que col·locava una de les enramaes. Em mirà de cap a peus, observà la grua, extravià la mirada i teixí una història que ha quedat impresa amb lletres d'or en el llibre dels records de la infantesa:
Para l'orella i ho sabràs. Temps era temps, els moros manaven a les nostres terres. Pensa que la majoria de pobles que ens envolten van ser fundats per ells: Benilloba, Benifallim, Benillup... Albaida, Almudaina, Alcoleja... El cas és que els cristians del nord no s'acontentaven de deixar-los manar. El rei Jaume I va conquistar tot el regne de València i de pas, Alcoi. Per això som ara tu i jo ací, parant valencià.
I per això celebrem festes de moros i cristians?
És el que fan la majoria. A Alcoi, és diferent. Que et quede clar.
Ah... Vols dir?
A gosades, vida. Conten que després de la conquista de Jaume I del regne de València, només hi hagué una persona que gosà plantar-li cara. Un moro anomenat Al-Azraq. Senyor de les terres de muntanya que ara són les comarques de l'Alcoià, el Comtat i part de les Marines. Va ser ell qui organitzà les dues úniques grans revoltes dels musulmans de València contra la domininació cristiana. Al-Azraq va atacar la vila d'Alcoi, segons la tradició un 23 d'abril de 1276. Aleshores, la vila d'Alcoi era molt menuda i l'envoltava una muralla de cap a cap, que reptava entre barrancs. Se sentia vell i cansat, era ja la segona guerra que movia contra els cristians, i sabia que aquella seria la seua última batalla. Era conscient que els cristians eren molt més forts, i no podria guanyar per la força, sinó per l'astúcia.
Quan el seu exèrcit es plantà davant les muralles de la ciutat, pel camí de Xàtiva, havent passat el barranc del riu Riquer, Al-Azraq reuní els seus capitans i va fer un escoltet:
Companys, la batalla està perduda, si no vencem amb l'enginy. Tinc un mal pressentiment.
Els capitans d'Al-Azraq no comprengueren a què es referia el seu senyor i pensaren que caduquejava, pels anys. Van parar atenció a les ordres, com feien sempre, i obeïren prou i massa. Arribat el moment de la batalla, els cristians, segurs de la seua superioritat numèrica i de la protecció que oferien les muralles en cas de necessitat, van eixir a presentar batalla davant del portal de Riquer. Les cavalleries d'Al-Azraq i dels cristians es van reptar, a menys d'un tret de fona. Al-Azraq sabia que havia de provocar l'atac o tot estaria perdut. Va avançar al capdavant d'un petit grup d'homes. Els cristians respongueren amb una pluja de fletxes, des dels merlets de la muralla. En això, el cavall d'Al-Azraq frenà en sec i el genet brandà a la sella, ferit. Els cristians cridaren d'alegria, alçaren llances i escuts i onejaren estendarts i penons, mentre els capitans d'Al-Azraq se l'emportaven. Hi hagué uns instants de confusió. Els atacants semblaven voler retirar-se, sense presentar batalla. I els cristians, segurs de la victòria, es llançaren a acaçar-los. Va ser una cavalcada embogida, per camins costeruts i trencacolls rocallosos de la foia d'Alcoi. Travessaren el llit del riu, enfilaren la partida de la Beniata, creuaren el barranc del Molinar i rodaren la corba de la Paella cap a la Canal. Va ser allí on, amagats entre les penyes de les primeres estribacions de la serra del Rontonar, prop de la cruïlla del camí de Penàguila i Benifallim i a les envistes de la serra del Puig, els cristians caigueren en una trampa. La meitat de l'exèrcit d'Al-Azraq els esperava a l'aguait, amagat entre penyes. Atacaren per sorpresa i derrotaren tota la cavalleria cristiana.
Aleshores, els moros van guanyar la batalla d'Alcoi?
I tant que la guanyaren. Per això et deia que les nostres festes de moros i cristians són especials, perquè commemoren no una victòria, sinó una derrota disfressada. Segons la tradició, Al-Azraq va morir ferit d'una fletxa al cap i el seu exèrcit, desanimat, no gosà prendre a l'assalt les muralles d'Alcoi. Es van retirar i, temps després, foren vençuts per les tropes de refresc enviades per Jaume I. A fi de dissimular la derrota dels cristians, els cronistes feren córrer la brama que sant Jordi s'aparegué sobre les muralles i disparà la fletxa que ferí de mort Al-Azraq. Fins i tot van dir que, en davallar des del cel, la capa al vent i l'espasa en alt, el seu cavall blanc entropessà amb un pic de la serra de Mariola i va obrir el barranc del Sinc. Però, xiquet, és tot mentida. També la mort d'Al-Azraq.
Com, no va morir Al-Azraq a la batalla d'Alcoi?
No senyor. Ara ve la part de la història que els cronistes oficials van voler amagar. Però que a mi em contà en meu avi, i jo te la conte a tu, perquè l'expliques als teus néts i la veritat perdure. Al-Azraq va ser greument ferit. Cert. Però no va morir. Els seus homes se'l van emportar lluny d'Alcoi, pel camí de Penàguila, i s'amagaren a la Serreta. Dalt de tot, on hi ha el poblat ibèric, li feren una caseta, amb pedres de les runes i una teulada de branques de pi. El cuidaren, fins que reviscolà. Per què creus que aquella muntanya s'anomena l'Ull del Moro? Perquè durant molt de temps hi va ser Al-Azraq, prenent el sol i mirant la vall, assegut en una pedra. Tots els dies, xino-xano, enviaven un pastoret a la venta Nadal, que hi ha prop, perquè els portara pa, llet, formatge i carn. La venta Nadal, a la partida de Penella, sempre ha tingut fama de proveir d'aliments amb una força miraculosa. I els seus habitants, conten que descendeixen de les restes de l'exèrcit d'Al-Azraq, i per això són indòmits i van a la seua. Quan Al-Azraq es recuperà, la guerra amb els cristians ja havia acabat. Tot el món el prenia per mort. De manera que decidí acabar els seus dies entre la caseta de l'Ull del Moro i el poblat de Penella.
Mai de la vida no he trobat cap referència escrita que confirme la història del meu avi Nicolau. Però cada vegada que alce la vista i contemple la Serreta i l'Ull del Moro, o transite per la carretera del Rebolcat i passe per la partida de Penella, no en tinc el menor dubte que podria ser veritat. Per Alcoi i per sant Jordi.
