Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rutes de llegenda

Viatge a l'interior del Castell de Guadalest

Viatge a l'interior del Castell de Guadalest

Tornar al Castell de Guadalest té, per a mi, la virtut de ser un viatge interior, cap a les profunditats de la meua ànima. M'acompanya un amic de Girona, que ha vingut a la Universitat d'Alacant. Em pregunta per la vida dels nostres avantpassats i amb uns ulls esbatanats va posant, en cada passa que fa, una mirada atenta i complaent.

Des de Benidorm fins a entrar a la vall, es recorre un espai indefinit: no és camp, perquè té molt de ciment i cases amb negocis, tampoc no és una urbanització, tot i que n'hi ha alguna; simplement és una dispersió de cases i de tendes, supermercats, farmàcies amb un ordre aleatori i, en alguns indrets, un guirigall desdentegat i caòtic.

Quan hom arriba per una carretera zigzaguejant i estreta, a una vall també estreta, constituïda per serres relativament altes, la distància mental és fa més gran que la distància física. Estem fent un viatge en el temps, en el nostre temps personal. Ens aturem al primer mirador i contemplem les muntanyes impassibles. Sentim que respirem de manera més reposada. La mirada també descansa. Tot i les crestes pelades i rocoses, les taques de verd ocupen grans extensions. Les dues cadenes de terra que donen origen a la vall, com dos cavallons immensos, fan perquè al mig, escalonadament, s'hi allite una terra abancalada, amb cases escampades, caserius, pobles. Els rumors naturals llauren el silenci.

En aquesta latitud, hom observa que les roques majestuoses senyoregen pertot arreu i les muntanyes acaben amb crestalls granítics. El paisatge té una gran força mineral i, per demostrar-ho, al centre de la vall destaca un embalum rocós que mira de reüll la serra d'Aitana i la de Serrella i, de front, la mar: el Castell de Guadalest.

Aparquem el cotxe i recorrem els carrers del Raval. Mirem el mar i la vall: els pinars es conjuguen amb les foies d'ametlers; els verds i els marronosos, amb els grisos.

En travessar el Portal, que Emili Varela va pintar de manera tan exquisida, el meu amic m'atabala a preguntes. Li vaig parlant més o menys del que jo sé. La casa d'Ordunya s'imposa amb tota la seua puixança. En el record dels habitants hi ha simples gestos feudals, recialles d'una tirania dolorosa. En canvi, el meu amic sols veu la bellesa: la dignitat de les penyes treballades que acaronen el viatger, la majestat de les roques i els murs desafiants de la casa dels senyors.

En trepitjar aquests carrers, amb aire de decorat wagnerià, no puc deixar de pensar quantes vegades els he recorreguts, pujant i baixant. (Isc corrent de l'escola n'eixim tots corrents en una mena de concurs. Al primer que arriba li donem la primera copa; al segon, la segona; i a l'últim, li donem la copa de «fusta podrida». Indiferents als sacrificis, indiferents al dolor d'aquelles dones endolades que sembla que han vingut al món per a guanyar-se el cel i que ens recriminen amb prohibicions, amenaces i històries tèrboles, nosaltres els xiquets festegem la vida...).

En xafar aquests llocs, sovint m'ha acompanyat un espectre. És una ombra estranya, amb el rostre blanquinós, camisa blanca i armilla. Tot fa pensar en l'ànima d'alguns dels Ordunya, mig degenerats, mig decadents sempre dèspotesque encara vaga per aquests paratges.

Li conte algunes anècdotes de la família al meu amic, que escolta amb cara de xiquet aplicat. No li puc precisar els anys de la construcció de la casa perquè va tenir etapes diverses. Però sé que li parle de com està connectada amb l'església: el poder econòmic i l'església, sempre amb connivència. Ell se sorprén que a l'inici del segle XIX la família de cacics es fes lliberal. Li explique que la Revolució Francesa els va impressionar. Allò de tallar colls fa el seu efecte. En aquest poble on ells feien i desfeien a pleret, tan lluny de París ja veus!, ho varen viure com un toc d'atenció de la història.

Al capdamunt del carrer, gire la mirada cap arrere: damunt de les teulades plenes de rovell, torne a veure l'ombra amb el rostre blanquinós, ple d'arrugues, que em vigila amb una mirada mordaç.

Hem travessat la plaça del poble. La mirada del meu amic s'ha estés embadalida observant just on la muntanya de Serrella s'uneix a la de Xortà: al capdamunt, les crestes rocoses; més avall, les faldes; al centre, el pantà. Mentre ataüllava el paratge, li he relatat que hi varen acorralar un escamot de lliberals que s'hi refugiaren en les revoltes de 1848. Li'n faig cinc cèntims: un tal Ximo Sendra de Pego, i Llorenç Carreres de Castells, amb vuitanta homes, varen iniciar la revolta a Pego. Passaren a Castell de Castells i, fugint fugint, es varen fer forts a la Solana, just davant del paisatge que mirem, a les costelles de Xortà.

Primer els va combatre la Guàrdia Civil. Però després va vindre la milícia de València. Llorenç Carreres va matar un tinent, Ojeda que està enterrat al cementiri de Callosa. I a Carreres el pelaren quan tractava de fugir camps a través. Llavors, la resta dels revoltats foren fets presoners i els varen afusellar en la plaça del Castell.

Quanta sang, quant de dolor, condensen aquestes penyes! vaig murmurar.

Però el meu amic només mirava el paisatge quiet i lluminós. Un silenci triomfant ens servia de banda sonora. Contemplàvem la filigrana del racons més especials de la vall i del cim de l'Aitana.

Li vaig comentar la inspiració d'Òscar Esplà que hi va compondre la Simfonia Aitana. Abans, però, havia convocat festes en aquesta mateixa plaça, i mentre els llauradors cantaven i ballaven ell anava transcrivint els seus ritmes.

L'alegria reposada és també d'aquesta terra, entre els llampegueigs de verd i els capricis rocosos. «La bellesa i l'amargor es donen la mà», diu el meu amic, com en el conegut vers de Rilke («El bell no és més que l'inici del terrible»).

La història és sempre, des d'on es mire, un reguitzell d'atrocitats. En aquesta vall, a cada centúria hi ha hagut una o una altra hecatombe remarque.

Mentre deia això el meu amic em va fer mirar el cel amb uns núvols blancs esplendorosos, talment els d'un paisatge romàntic. S'hi respirava una olor potent com si la natura hagués rejovenit.

Al segle dèsset s'expulsaren pobladors que feia segles que hi vivien: els moriscos. Cinquanta anys després hi va haver el terratrèmol que va destrossar el poble i en va desmembrar les roques. Sis dècades més tard es va cremar el polvorí i varen morin un centenar de maulets. Després afusellaren els lliberals...

És clar! I cal afegir, en la seua època, les plagues, la ruïna de la vinya, els bandolers... I dels bandolers, què me'n dius? em demana el meu amic.

Un dels últims roders, molt conegut, va ser en Bou, de Beniardà. Li deien Joan Bou Gadea. I el varen matar a garrot el 3 d'octubre de 1857, onze anys després de l'affaire dels lliberals, a la mateixa plaça on ara som.

Em va demanar més detalls i li vaig contar el que sabia. I sobretot el fet que a la seua dona... «A la seua dona dic li varen afaitar el cabell, la varen despullar i la passejaren per tot el poble fent que diguera "sóc una puta!", "sóc una puta!", fins que va caure exhausta».

En un racó de la plaça vàrem seure a prendre una cervesa. L'entorn era despoblat i només una parella de guiris ens acompanyava en silenci. Continuàrem parlant, continuàrem afegint detalls al viatge d'aquell dia, compartit amb l'amic. Un viatge que, com he dit, sempre és cap al meu interior. I també cap a l'interior del Castell. La mateixa escola em despertà un munt de fets adormits que no és ara el moment d'airejar. «Un edifici bonic» em diu l'acompanyant. El mire amb cura però sols hi veig unes parets fosques i en un racó una ombra cendrellosa. Sembla el reflex d'una ànima en pena.

En acabant, vàrem baixar la costera del Portal. Vaig pensar que remenar la història d'aquest Castell és com agitar espectres. Prou de deliris! Aquestes roques, aquestes cases i aquestes teulades... fan pudor de sang cremada. Passa el temps, passen els anys, però alguna cosa resta ingràvida en aquestes latituds. Sembla, fins i tot, que en determinants moments un arriba a palpar-ho. Només eixir del passadís se sent que, als tarongers de l'Hort, les merles i els tords indiferents al patiment dels fantasmes dansen entre branques i fulles. Més amunt encara, algun xoriguer que fa niu a les penyes, amb voluptuositat acrobàtica, copula amb el vent.

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats