Li havia tocat fer la guàrdia i era una nit d'estels lluents, com llet i mel, que estenia fosca i llum per la comarca del Comtat. El templer havia vist que els companys es gitaven a l'improvisat campament. La foguera encara feia fum, mort el foc per les pedres amb què l'havien ofegat. Se sentia algun mussol, sorolls entre el brancam, animals que corrien prop d'allà. S'havien parapetat prop d'un dels grans arbres d'aquell clar vora el camí de Gallinera en què havien instal·lat les tendes. Els cavalls remugaven, lligades les regnes als arbres, i de l'interior de les tendes començaven els primers roncs. L'almogàver ja roncava sorollosament. Ell, Gilabert de Puigdemont, feia guàrdia sota les estrelles, templer solitari en un giravolt dels camins de la vall de Gallinera.
Vall d'àrabs i de perills -li havia dit el framenor abans de gitar-se-. No tanqueu els ulls, en Gilabert. Prop d'ací hi ha paratges que no ens convenen. Hi habiten poders.
Quins paratges, mestre? Quins poders?
No vulgueu saber-los, tant fa. Únicament vos coman que no badeu ni tanqueu els ulls.
Dormiu tranquil.
Amb les mans sobre l'espasa bastarda, Gilabert de Puigdemont aprofitava aquella nit de vigília i vetlla per recordar altres temps al castell de Monzó. Recordà els entrenaments, les matinades d'oració, les classes dels mestres del Temple... Eren bons temps. Allí va ser on va sentir per primera vegada els rumors sobre el seu orde. Li bullia la sang si recordava aquella conversa al refectori, maleïts siguen els difamadors...
En allò pensava quan el va vore per primera vegada. Havia aparegut durant un instant entre dos arbres, com una ombra de plata, i havia tornat a desaparèixer. Es posà dempeus d'un bot i tensà l'espasa. «Què dimonis...?» S'adonà que tot el paratge era en silenci. No se sentia el mussol sobre la branca del pi. No se sentien ja grills, ni tampoc hi havia moviment entre els esbarzers. Gilabert de Puigdemont dilatà els ulls i esguardà els voltants, com si poguera escodrinyar entre la fosca i descobrir les formes ocultes entre la nit i el fullam. Potser no haurien d'haver-se establert en aquell giravolt, massa exposats si algú els volia assaltar en la nocturnitat. Bandolers, grups d'àrabs, bèsties...
De sobte el veié.
Ara l'havia vist clar. Era un cérvol. Enorme, lluent com si fóra d'argent. L'havia mirat atentament un segon, havia ajupit el cap per arrencar unes herbes de terra i després havia grimpat per desaparèixer entre els arbres. Gilabert de Puigdemont arrencà a córrer cap al lloc per on havia desaparegut el cérvol. Arribà en pocs segons, panteixà i l'esbufec esdevingué un baf que s'escampà entre la nit. El cérvol ja no hi era. Buscà aquell fantasma un poc més enllà i prop d'unes plantes enormes de móres el tornà a veure grimpar i fer-se fonedís. S'endinsava en el barranc. Gilabert de Puigdemont corregué per poder veure aquella imatge blanca, misteriosa i captivadora. Corregué costera avall, botant marges, cudols i roques. Duia una cuirassa pesada i la capa de llana, però res no li pesava. Necessitava veure la bèstia. La mirada de l'animal de plata li havia transmés una calma estranya que volia tornar a sentir. Era com si el cridara.
De sobte caigué en un bassal enorme.
Escopí l'aigua freda i notà el dolor de l'impacte contra les roques. L'espasa se li havia entortolligat entre les cames i s'havia colpejat amb ella. El resultat del colp el recorregué ara. La terra havia desaparegut dessota els peus i sense adonar-se'n havia caigut en una de les primeres piscines del barranc. Eren pous petits. Més enllà se sentia el soroll d'una cascada. On era? No ho sabia ben bé. On quedava el campament? Alçà els ulls i el veié a pocs metres d'ell, bevent d'un dels pouets. Gilabert de Puigdemont s'incorporà a corre-cuita. No semblava de plata; era de plata. El cérvol brillava entre la nit, com si un raig de lluna l'il·luminara tothora. El templari s'acostà un pas, un sol pas. El cérvol deixà de beure, el mirà un instant, girà cua i botà cap al no-res. Gilabert de Puigdemont corregué a tota pressa i aleshores caigué pel penya-segat.
L'estrèpit de l'aigua va ser enorme. Notà com s'enfonsava més i més. L'aigua estava freda, terriblement freda. Tot l'impulsava cap al fons d'aquell estany, fins que de sobte deixà de descendir i nadà amb energia cap amunt. Amb unes quantes braçades poderoses el cos del templer va emergir de l'aigua amb un crit esgarrifador. Udolà de fred, es girà sobre ell mateix a l'aigua i esguardà el paratge. Cregué discernir la riba i nadà cap allà desesperat com un nàufrag. Va eixir de l'aigua xorrant i tremolant. Havia perdut l'espasa i s'havia esgarrat la capa. Es dugué les mans al pit per fregar-se'l. Llavors sentí la veu al seu costat i s'oblidà del fred.
Qui sou, foraster?
Una jove l'estava esguardant asseguda en una de les roques del barranc, tot just a tocar de l'aigua. Gilabert de Puigdemont se sobresaltà. S'havia dut la mà a l'espasa sense trobar-la. Tanmateix, la jove no semblava perillosa. Tenia els cabells negres, la pell blanca, els ulls clars.
Què feu ací, donzella?
Rentava roba -la jove assenyalà uns llençols blancs que el templer no havia vist abans. Havien estat sempre allí?- I vós, què féieu dins l'aigua?
Perseguia un cérvol i he caigut.
Ah, sou caçador? Us creia un cavaller. O que veníeu per tresors.
Per tresors? De quins tresors parleu? I com vos deixa la vostra mare venir sola ací? No devem estar prop de la vila de Planes, heu caminat molt per vindre ací.
Mireu aquella roca -la jove assenyalà una roca circular al capdamunt d'una de les parets de l'estret que era el barranc-. Es diu que allí comença tota una mina de tresors. Sovint vénen a buscar-los. Es diu que són tresors àrabs tancats a la muntanya.
Jo no busque tresors. I tampoc crec en parleries.
No són parleries. Una nit jo vaig trobar aquest collar entre les aigües.
I la donzella havia assenyalat el collar que duia al coll. Era una joia que refulgia com cent llunes de Perputxent. Sempre havia estat al coll de la donzella? Els ulls del templer resseguiren el coll de la donzella més enllà d'aquell collar. S'adonà que era bellíssima. De sobte li semblà que era aràbiga i que no parlava el català naturalment sinó amb un accent estrany del sud. No pogué evitar que la mirada se li endinsara per l'obertura de la túnica transparent que duia i hi veié el naixement dels pits, aquelles formes que es dibuixaven redones i temptadores. Li observà les mans, les cames, el cos gràcil. Quan despertà d'aquell miratge, ella s'havia assegut a tocar d'ell.
Cobriu-vos amb un dels meus llençols eixuts, aneu tot banyat.
La mirada se li perdé dins d'aquells ulls plens de nit i de lluna. Els llavis eren de corall, les dents, blanquíssimes. La joia li refulgia a l'altura del cor. El templer va mirar el vidre lluent. Ara ja no duia un collar, sinó un penjoll. On era el collar?
Vos agrada la meua joia? Sí? Si haguéreu de triar entre la joia i jo, qui triaríeu?
Sabeu que a vós.
No ho havia dubtat. Tampoc havia dubtat quan ella l'havia agafat de la mà i s'havia clavat a l'aigua fins als genolls. Havia rigut perquè l'aigua era freda i l'havia agafat amb més intensitat de la mà. Darrere d'ella, el templer havia entrat dins de l'aigua fins que l'aigua el cobrí de nou i ara ja no es va impulsar cap a l'exterior, sinó que s'endinsà més i encara més a l'estany. Fins que tot va ser negre.
Al matí següent, a la ribera, sobre una roca, hi havia un llençol blanc deixat caure.
