Això era una vegada un rei que volia casar la seua filla amb algú que fóra mereixedor de ser príncep i futur hereu de la corona. Ell volia que el pretendent fóra ben especial, i tinguera quatre qualitats imprescindibles. Només així seria capaç de fer feliç la seua filla Mariola. Volia que fóra honrat, que tinguera ganes de fer faena, que brollara generositat i que no diguera mai mentides.
El monarca li ho va fer saber a la seua preciosa i encisadora filla, la qual va estar completament d'acord amb son pare. Tots dos van decidir fer un ban reial perquè els interessats en la boda acudiren a palau, no només per veure la princesa i comprovar si els agradava, sinó per verificar que els candidats complien els requisits que se'ls demanava.
Els aspirants havien de contestar quatre preguntes, una per cadascuna de les qualitats que els exigien: «Quin és l'animal més honrat?»; «Quina planta treballa més?»; «Quina muntanya és més generosa?; i «Quina persona és la més sincera del món?»
Arribat el dia acordat, van acudir bona cosa de fadrins, interessats a formar part de la reialesa. Van anar passant d'un en un per respondre les preguntes davant del rei i la seua filla.
Les respostes eren tan variades com sorprenents, i si bé no hi havia només una contestació per a cadascun dels preguntats, la princesa i el rei valoraven aquelles que més els agradaven i coincidien amb la seua manera de pensar i de ser.
Algunes de les contestacions cridaven l'atenció per l'originalitat, l'estranyesa o la ignorància.
L'animal més honrat és aquell que te'n pots fiar, que no et traeix en cap moment, que sempre t'ajuda i que no et demana mai res a canvi.
La planta que més treballa és aquella que dóna oxigen, que evita l'erosió de les muntanyes, que aromatitza el bosc amb les fragàncies i que decora el paisatge amb els colors i la bellesa.
La muntanya més generosa és aquella que té neu a l'hivern, flors a la primavera, aigua a l'estiu i fruits a la tardor.
La persona més sincera és aquella que sempre diu la veritat, i és incapaç d'enganyar, de mentir o d'amagar.
Després de tot un dia d'interrogatoris -que es van allargar fins a la mitjanit-, el monarca va acabar per triar no un, sinó quatre candidats, perquè no va ser capaç de decidir-se del tot. Veient com podia quedar-se només amb un, els va dir:
Entre vosaltres quatre eixirà l'afortunat futur rei. Perquè algun dia sigueu el meu futur successor m'heu de convéncer que al final acabe triant qui veritablement ho valga i ho meresca. He pensat que us faré una pregunta més, la decisiva: «Què faríeu el dia de la boda, si fóreu els elegits?».
Els quatre afortunats eren: un forner, un nevater, un carboner i un ballador.
El forner, que va ser el primer a parlar, va plantejar:
Jo faria pa, coques, fogasses, tonyes, mones i tota classe de dolços, així mai no ens faltaria el menjar, l'energia i, per tant, les ganes de viure. La nostra vida, sense cap de dubte, seria així més dolça i apetitosa.
El nevater, pensant, pensant, va suggerir a continuació:
Jo m'encarregaria de fer una cava a la vora del palau, i hi arreplegaria la neu que caiguera a l'hivern. La convertiria en gel i ens curaria quan tinguérem inflamacions, ens refrescaria quan patírem calor i, a més a més, conservaríem millor aquells aliments que es fan prompte malbé. D'aquesta manera, la nostra vida seria més sana, refrescant i saborosa.
El carboner, animat per les respostes dels dos primers pretendents, pensant que ell ho podia fer millor, va proposar:
Jo construiria una carbonera al pati del palau, perquè radiara calor durant el llarg i dur hivern. A més, amb el carbó vegetal que hi trauria, calfaríem els aliments i tindríem aigua calenta durant tot l'any. La nostra vida seria més confortable i saludable.
El ballador, més content que unes castanyoles, va cridar cantant i ballant, com si haguera perdut la xaveta:
Jo muntaria una dansada perquè tots els assistents a la boda ballaren, cantaren i rigueren, per posar música, ritme i alegria a la nostra futura vida, que és el més important per a viure i poder ser feliços.
Com que al rei li va agradar tot el que van dir els pretendents, i va veure que eren honrats, faeners, generosos i sincers, no va ser capaç, en aquesta ocasió tampoc, de triar-ne un només. Pensant, pensant, va decidir convocar quatre dies de festa, on cada aspirant faria el que havia exposat davant de la reialesa.
I així es va fer. I la princesa Mariola, per fi, va triar un dels quatre pretendents.
El cinquè dia, les portes del castell de Mariola es van obrir de bat a bat, i els convidats, a un costat i l'altre del camí, mudats com margallons, esperaven els nóvios, que eixien des de la mateixa font de Mariola cap al palau. El sender que marcava el recorregut que la parella anava a fer era engalanat amb les herbes aromàtiques més oloroses que hi havia per tota la serra de Mariola: sàlvia, timonet, romer, espígol, camamil·la, sajolida... Desprenien una fragància embriagadora que encisava tots els presents.
Quan es va sentir l'alegre música que eixia de les rodalies de la font, i es va veure la gent que hi havia pels voltants -tots cantant i ballant-, de seguida els convidats es van imaginar qui era el pretendent afortunat que havia aconseguit la mà de la princesa Mariola. Ella havia decidit compartir la vida amb qui creia que s'ho podia passar millor. Amb el més alegre i feliç de tots: el ballador.
I aquest conte aromatitzat,
ple d'alegria i felicitat,
ja s'ha acabat,
perquè Mariola, per fi,
s'ha casat.
