Avui ha trencat el dia ben prompte i he despertat amb un gust de mar i de sal a les genives. Fa sol a la ciutat de les palmeres. Les escletxes de sol de la persiana em recorden horitzons i versos d'aquells que tu solies recitar bon matí. Matins de sol i de vers, l'olor del cafè i el teu somrís; clevill daurat de l'alba que tu solies ser.
M'he alçat mig trontollant i he mirat el sol botant la porxada del jardí, el meu desert de palmeres. De sobte, amb els ulls mig clucs he vist obrir-se lentament aquell crisantem vingut de tant lluny que tu collires. A la vora del jardí, més enllà de la font i del xop, vora el tancat de xiprers, he vist com trencava aquella flor en una eclosió de pètals i de maragdes. Jo vaig plantar per tu fa mesos aquella flor al límit del jardí amb les mans de jardiner maldestre, que poc saben de pètals i de roses.
Planta les flors a la vora del jardí... no deixes que m'oblide la memòria.
La flor de Jericó, la rosa d'Alexandria... Tu l'obrires delicada aquell matí, abril d'ara fa un any, quan se't perdia la mirada més enllà del perfil d'Abu Simbel, en aquell racó polsós del sud d'Egipte. No hi ha cap platja al nostre país ni de ton tros, ni tan sols la de Gandia, que siga tan vasta d'arena ardent com la del desert egipci. Tu somreies allí com una gota d'aigua.
Mira, cari -feia una calor insuportable, els dos asseguts a les set del matí fent temps vora els temples per entrar-hi, enmig d'un jardí regat tothora per als turistes, com un oasi a punt d'assecar-se sempre. Les tendes per als occidentals, columnes i obeliscs, siluetes d'alacrans, escarabats d'ambre, l'olor d'algun camell-. Mira quina flor més bella!
Tenies a la palma de la mà un esquelet de dies i d'ombres, de nits tan fredes i de matinades tan caloroses. Una rosa del desert. Era un vint-i-tres d'abril i jo pensava en Líbies i Antioquies, en cavallers sant Jordis i assassins de dracs adormits al fons dels llacs. El mite de Perseu, les festes de la ciutat d'Alcoi.
Ens emportem algunes flors per al jardí de casa?
T'havia conegut a Alacant, al fons d'aquella classe, un mes de novembre que ja sabia a Nadal. Recorde que em semblares bellíssima i que jo et parlava de princeses i d'herois; de les mil i una nits perses, i dels conjurs de màgia àrab. Dels territoris valencians que foren poblats pels àrabs, dels paratges en què encara queda, adormida, una empremta d'aquell temps avivada pel record de les llegendes. Els amants vora el Montgó que es convertiren en pedra, la cova de Benidoleig i el seu llibre àrab que guarda el tresor, l'illa de Benidorm, que és el record tallat de la fúria del gegant Rotllà, assassí d'àrabs, quan tallà el Puig Campana com un meló d'Alger... Històries de la mitja lluna, exèrcits en una festa alcoiana, princeses almohads al fons del barranc... I els teus ulls que em miraven amb la claror de les nits àrabs. Somreies aquell dia. Sí, somreies.
Potser és que ens buscàvem des de feia temps, amb la seguretat que ens trobaríem algun dia. Recorde el primer passeig amb tu al port. Com si fóra ahir, recorde que em parlaves de què estudiaves la llengua antiga dels barris d'Alacant. Recorde que em digueres que si el Tio Cuc i que si Enric Valor; que si el casal Jaume I i que si la platja del Postiguet. Em parlaves de Brauli Montoya, de Joan Borja i de Joaquim González Caturla. El monòlit a Miquel Grau, amb un rastre de mort i de fulles seques als peus. Les flors dels plataners, les manisetes a pleret, les palmeres del passeig. Miraves la ciutat seca amb una basarda d'inquietuds excitades i, alhora, amb una gota de tristesa als ulls.
No hi ha a tota la nostra terra una ciutat que haja oblidat amb més profunditat que ho ha fet la ciutat d'Alacant.
N'estàs segura?
I tant. Potser tan sols Oriola. L'oblit sembla que sempre té sabor de sud.
No n'estigues tan segura, creu-me. València també sap molt bé l'ofici d'oblidar.
Mira! Mira el Benacantil!
Et recorde elegant, potser massa prima, amb sabates sense tancó, al davant el monòlit del capità gal·lés Archibald Dickson. Duies els llavis pintats i les ungles de colors. Em parlaves amb els ulls encesos i per la teua veu desfilava la tragèdia del port d'Alacant, l'oblit injust del camp dels ametllers, de les bombes sobre els fugissers. Vaig posar la mà al damunt de la teua sobre la pedra. La primera vegada. Em mirares atenta.
Per a mi Alacant fa olor de taifa, amb tanta platja i tanta mar, i és una olor que m'encisa. I em recorda un lloc encara més àrab, tot i que no tinga aigua salada.
Em mirares encuriosida amb aquell color d'ulls d'ametlla. Somreies. Sí, somreies.
Vols que et diga quin és, Xahrazad?
Vaig tornar a veure aquell somrís d'intriga mesos després, molt lluny d'allí, en el nostre primer viatge. Egipte en temps d'abril. T'havia observat mentre collies aquells esquelets de flaires i de colors vora l'ombra d'Abu Simbel. Tenies el rostre encés per la calor i pel somriure encuriosit; duies aromes a la mà i semblaves una princesa sense drac... Aquella imatge, aquella imatge tan bella era la que em vingué mesos després del viatge, quan em miraves endormiscada a la cambra de la casa que va ser la dels meus pares, a Elx. Aquella imatge teua en despertar cansada, amb els ulls vençuts i la pupil·la gastada. Novembre amb sabor de Nadal, tot just un any després d'haver-te trobat en aquella classe, tan sols sis mesos després del viatge egipci. Sis mesos deixats escolar-se un a un, quasi sense adonar-me'n, feliç de tant de viure a tocar de tu.
On guardares les flors que collírem a Abu Simbel?
Aquella nit de nostàlgia i de fred a ma casa vaig contemplar la caixa daurada on dormien els esquelets sepultats de les flors d'aquell dia. Un comerciant del basar de Khan el Khalili ens havia venut la caixa daurada com la pedra més bella.
Tot el que es guarda ací es conserva viu!
I tu t'havies rigut quan jo t'havia traduït el que ens havia dit. El rostre d'aquell venedor de joies falses i de llànties sense geni em vingué a la ment la nit de Cap d'Any en què per tu vaig plantar al punt de la mitjanit les flors a la vora del jardí.
-Ho diuen els tractats de màgia àrab: planta les flors quan siga mitjanit de Cap d'Any!
I t'havies rigut de nou quan jo traduïa i havies mirat la caixa encuriosida, amb el somrís d'intriga que m'embogia. La teua cara entremaliada. Hi deixares caure les flors d'Abu Simbel i es quedaren adormides al fons de la caixa del basar. Planta les flors a la vora del jardí... no deixes que m'oblides la memòria.
Descansa, no parles, tens la cara un poc blanca.
El dia que et vaig ensenyar Elx va ser un dia blanc.
Ara voràs que hi ha un lloc tan aràbic com el Cap de l'Aljub i les palmeres d'Alacant!
T'encantà l'hort dels meus pares. Palmeres de temps, el passeig tan blanc fins Santa Maria d'Elx. Els dàtils de la font, el lloc en què trobaren la dama, els versos de Gaspar Jaén i Urban gravats a cada pas que donàvem. A la cambra de la casa dels meus pares vam fer l'amor per primera vegada. Ho recordes? Entrava la nit per la finestra i era una nit d'estels de color blanc. Al matí següent ens despertà la llum que penetrava la persiana i tu començares a recitar versos. Aquella va ser la primera nit en què et vaig sentir recitar i des de llavors em recitares cada nit. Fragments de poemes, versions que tu escrivies, lectures que recordaves. Mil vegades després d'aquella nit vaig sentir-te dir els poemes que inventaves i els que havies aprés de cor, xiuxiuejats a cau d'orella a cada instant que alguna cosa et recordava un vers. La recitadora, la mestressa sufí, la trobairitz que em pretenia seduir.
Sóc filla de l'estiu. Els Bessons m'engendraren.
Vaig nàixer quan el sol daurava les muntanyes
del meu Benacantil, amb l'estel roig Sagitàrius.
La meua vila és un burg morisc i ibèric,
tot un castell de llances. Ell em diu Xaraxad,
sóc soldat de la lluna verdosa de l'estiu,
sóc l'estirp abolida d'Aben Al-Abbar.
Parle el bell català que els meus senyors del Nord,
fa segles, m'ensenyaren, i he oblidat l'alifat.
Si Salvador Jàfer se n'assabentara!
Vaig riure i em vaig tapar les orelles amb el coixí per no sentir-te dir més versos. Tu me'l llevares i començares a recitar altres poetes. Els poetes arabigo-valencians. Matins de sol i de versos, històries de princeses i d'herois, l'olor del cafè i del teu somrís.
El cafè per al visir Al-Azraq està servit.
Veig que vas atendre molt bé.
Rigueres i m'obligares a recitar jo també, però en àrab. I se'ns mesclaven les llengües i les veus, que escapaven de la cambra per anar fins al rotgle de palmeres, al tancat de xiprers i a les magnòlies del jardí. El collar de la coloma, els poemes dels àrabs valencians. Et vaig mirar, tan jove i lluminosa que et feia plans tan sols amb la mirada.
Algun dia podríem anar junts a Egipte. Voldries?
Feres palmes, digueres que sí i jo em vaig preguntar quant de temps feia que et buscava, Xahrazad. Tu, la persona amb qui per fi viuria les meues nits perses, amb qui compartiria el gust per plantar de murta i de llorers l'hort dels meus pares, mig abandonat, jardiner d'Edip descurat. T'havia buscat tant! A Montanejos em vaig banyar on el seit Zaiyan feia banyar-se les seues favorites. En un barranc del Comtat havia esperat que apareguera la meua princesa mora, una nit de màgia i lenta espera, sol, amb el fred de la muntanya a la pell. El Barranc de l'Encantada. A Calp m'havia banyat a l'estiu, esperant que als Banys de la reina aparegueres tu, com la terra promesa. De què m'havia servit estudiar tant? Quin sentit havia tingut esperar? Però per fi t'havia trobat, al final d'una classe en què vaig raonar sobre versos àrabs, sobre paratges valencians amb llegendes de princeses i d'herois. I allí et vaig trobar per fi, a tu, a la princesa dels contes, la de les nits de seda, amb els ulls de color ametlla i el somrís que feies quan alguna cosa t'intrigava.
Avui ha trencat el dia ben prompte i he despertat amb un gust de mar i de sal a les genives. Com cada matí he recordat la col·lecció sencera de moments amb tu. El jardí comença a estar de nou descurat, per això m'ha intrigat veure esclatar una flor al límit del tancat. He anat fins allí i he vist les flors nàixer al límit del jardí. Llavors he recordat que a Cap d'Any vaig plantar aquelles flors moribundes per tu; aquells esqueixos que continuaven vius incomprensiblement dins la caixa àrab, després de tants mesos que han passat des del viatge.
Planta les flors a la vora del jardí?no deixes que m'oblide la memòria.
Descansa, no parles, tens la cara un poc blanca.
Les flors d'Egipte naixen al meu país valencià, tan lluny del desert en què nasqueren, i naixen també sota dàtils i palmeres del Vinalopó, com ho farien vora el Nil. Naixen avui que és vint-i-tres d'abril amb un esclat de pètals i de maragdes, arcana màgia àrab. He somrigut. Els pètals tenen el mateix color que tenien els teus ulls.
