Encetem viatge. I comencem singladura a la Marina Baixa, que és -paradoxalment- una de les comarques meridonals més altes i muntanyoses. Bèrnia, Aitana, Ponotx, Xortà, Puigcampana i Serella són topònims de serres i cims elevats i respectables. A Altea, a l'Albir, a Benidorm, a la Cala de Finestrat o a la Vila Joiosa, tanmateix, les muntanyes queden distanciades i els ulls s'omplin de llum i de mar. Arran de platja el color blau ho impregna tot. «L'Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes agudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l'aigua se n'havien tornat blaves», explicava l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas. I és la pura veritat: a la Marina el cel i la mar empelten les muntanyes amb la plenitud del blau. I els confereix un inefable aire de fantasia que, volent o sense voler, prompte o tard amara l'esperit dels qui hi fan la vida.
El Puigcampana és una muntanya sagrada, un autèntic Olimp de la Marina Baixa. Constitueix un rerefons perfecte per a l'sky line de Benidorm. I aporta un contrapunt sòlid, atàvic i seré a l'efervescència de la ciutat de l'arena, els gratacels i el turisme. El reconeixereu de seguida, el Puigcampana: per la forma cònica, que efectivament evoca els volums d'una campana. I, sobretot, per un curiós accident geogràfic: la Coltellada de Rotlà, un buit quadrat, geomètricament retallat en el perfil meridional de la muntanya. El Portell, en diuen també els mariners. I és cosa d'admirar. Perquè el buit és un quadrat perfecte que sembla que algú haja seccionat a consciència. Però... Com i per què es va formar aquesta Coltellada de Rotlà? I qui era, en realitat, aquest famós Rotlà?
Diuen que han dit -mentida segura- que Rotlà era un d'aquells cavallers que antigament anaven corrent el món. Més valent que el Guerra, guapo i templat com un déu grec, tenia el cos treballat, fort i robust. I feia goig de veure. Mai no se li arrufava el melic a l'hora de socórrer desvalguts ni de combatre injustícies Però tenia en realitat una ànima tendra com l'aigua, amb la curiositat i la innocència d'un xiquet.
Viatja que viatjaràs, passant rius i trescant muntanyes diu que un dia Rotlà va arribar a les terres de la Marina. I diu, també, que al país del Puigcampana va conéixer una donzella més bonica que un camí de lluna ballant sobre el mar. Tan rebonica i guapa era que deien d'ella que si per cas fóra més bella es badaria com una magrana! Hi ha qui assegura que era d'Altea, aquella jove, per allò que canten: «A Altea, xiques guapes; a Benidorm, mariners; a la Nucia, tramussos; i a Callosa, espardenyers». Però no se sap del cert. Perquè també hi ha qui sosté que la jove era de Finestrat, el poble que s'acaramulla en una penya a la falda del Puigcampana. Tampoc no importa això: el cas és que entre el cavaller Rotlà i la nostra donzella va florir l'estranya fortuna de l'amor. I es van enamorar: ell d'ella; i ella d'ell. Oh, l'amor! Prodigi d'instants eterns. Felicitat dels dos jovencells passejant a la vora de la mar del Racó de l'Albir. Meravella de converses i silencis. Trencall de les ones, a la platges verges de Benidorm. Tebiesa de cossos. La mà unida a la mà. Besos, carícies, abraços, somriures, mirades, tendreses, arraps.
Però sembla que no podia ser, tanta perfecta felicitat. I un malefici estúpid va congriar la profecia d'un terrible final per a aquell amor de llegenda. Tal va ser la fatal sentència: que tan bon punt els últims rajos del sol il·luminarien la pell fresca, suau i lluent de la donzella, aquesta moriria. Podeu imaginar el sentiment d'impotència del nostre jove galant! Quan el sol va començar a pondre's darrere del Puigcampana, l'estimada en paral·lel defallia. Li fallaven les forces, perdia els colors i -a ulls vista- també l'alé de la vida. Feu-vos compte, quina desesperació! Perquè si hi ha res més terrible que la por de la pròpia mort és la pèrdua de les persones que estimem i que ens estimen.
Mogut per la ràbia i el desesper, Rotlà va pujar dalt del Puigcampana, va traure el coltell i -zac, zac, zac!- va obrir un gran forat a la muntanya. D'aquesta manera, uns últims rajos de sol es van filtrar per l'obertura i van perpetuar durant mitja hora eterna la vida de la donzella. Tal és l'origen de la famosa Coltellada de Rotlà: la voluntat d'allongar la llum del dia; de conquerir un temps per a l'amor contra el cruel destí de la mort i la foscúria. Per això, encara ara, els descreguts i els curiosos poden comprovar que, efectivament, pels volts del solstici de Sant Joan, el sol es pon amb astronòmica precisió per la gegantesca obertura de la Coltellada. I el cel regala una propina de llum en un espectacle únic i sensacional.
Tanmateix, després d'aquella pròrroga -ai!- el temps va demostrar, una volta més, el natural caràcter despòtic i inclement. Contra l'empresonament de l'espai sempre hi ha l'esperança d'una porta oberta a la llibertat. La presó del temps, per contra, és implacable; i ningú mai no n'ha pogut escapar. El cas és que el sol, a la fi, es va pondre del tot darrere del Puigcampana. I la donzella es va acabar de desfer entre els braços del cavaller. La mort, agra i desdentada, li l'havia arrabassat per sempre. Cegat pel dolor, la impotència i la ràbia, Rotlà va plorar. Amargament. Desesperançat. Va mirar el tros de muntanya que ell mateix havia arrancat i, talment un Messi o un Ronaldo de força descomunal, d'un colp de peu va llançar el rocam retallat ben lluny, a la mar: enmig de la badia de Benidorm. Aquest -quin cas!- seria l'origen de l'illa de Benidorm. I per això, precisament, les formes d'aquesta illa (un quadrat inclinat mig submergit i enfonsat) encaixen amb precisió amb els perfils de la Coltellada de Rotlà, allà dalt del Puigcampana olímpic i sagrat.
Hi ha encara qui explica que, per aquest motiu, l'illa de totes les postals -testimoni mut de l'amor llegendari de la malaguanyada donzella i el bon cavaller Rotlà- evoca i encomana amors que mereixen ser viscuts plenament, a cor nu, amb plena i conscient intensitat: sentint l'inefable abisme de l'eternitat a cada instant. Tals són els amors que els joves forgen a les discoteques de Benidorm. O -segons diuen- els amors gran reserva que a la nostra ciutat practiquen els jubilats de l'Imserso en la temporada hivernal...
Desficacis i variacions al marge, aquesta conegudíssima llegenda de la Marina té els orígens -sembla cosa de no creure!- en la Chanson de Roland: una cançó de gesta francesa, del segle XI, que recrea la batalla de Roncesvalls, de l'any 778. El fet cert és que en aquest antiquíssim poema apareix ja el motiu del cavaller Rotlà partint una dura roca a colps d'espasa, i també el del dia perllongat prodigiosament, com una discreta victòria de la llum sobre la nit, les tenebres i l'obscuritat. Parlem, per tant, d'una llegenda procedent del cor de la literatura europea, que remet a personatges i tradicions de fa més de mil dos-cents anys, i que hem fet nostra gràcies a una història fascinant d'intenses relacions humanes i comercials que la Mediterrània, bressol de cultures, ha habilitat en aquest racó de món privilegiat.
La mateixa mar que torna blaves les muntanyes de la Marina ens ha regalat la propina d'una imaginació col·lectiva que hi projecta amors, frustracions, quimeres, il·lusions, preocupacions i expectatives. Ara que coneixeu la llegenda i la tradició cultural que l'origina feu-ne la prova: aneu a la Marina, mireu la muntanya nua i admireu-ne la Coltellada de Rotlà. Més enllà de l'encís de l'estricta orografia, no podreu evitar sentir-vos part d'una tradició i d'un poble en què les roques semblen blaves, empeltades de mar. I parlen d'amor, de passió, de tendresa, de llum, de mort i de vida. Sigueu benvinguts i benvingudes a «Rutes de llegenda». Encetem viatge. Comencem singladura. Posem proa al país de la fantasia.
