A la trinxera

En meitat de la nit negra jo em recargolava a la cadira sense poder eixir de l'espessa boira que s'havia apropiat de l'espai de la taula on hi havia l'ordinador. Arribat ací, és a dir, perdut entre la boira, m'agrada aclamar-me als meus herois literaris i vaig pensar que només algú com l'escriptor barcelonés Enrique Vila-Matas podia ajudar-me. Vaig recórrer d'aquesta manera a una recepta per a desembussar un text que li havia llegit en algun lloc i que consistia en la incorporació del text d'un altre al teu text exsangüe; una citació, vaja. I és així com ocorre que agafe un autor qualsevol de la meua prestatgeria de llibres oblidats, òbric el llibre per una pàgina a l'atzar, llig una frase sense fixar-me i després la citació queda incorporada al text com si es tractara del resultat d'una recerca pacient i meditada. Ho havia fet abans. Ho faria també ara, així que em vaig palplantar uns minuts sobre els prestatges que començaven el seu decliu cap a la terra per la part central i Truman Capote em va picar l'ullet, segur que ell podria dir-me alguna cosa. Vaig agafar Altres veus, altres àmbits. Però Capote, una altra veu, un altre àmbit, triat a l'atzar, deia «les ulleres color d'herba tenyien el rierol on nerviosos eixams de peixets minúsculs puntejaven l'aigua com agulles». No cal dir-vos que, a les primeries de setembre, la terra del meu país petit desperta pansida i seca, tant que el riu Vinalopó ni els vells el recorden amb aigua i que, a més, el meu text necessitava molt més que una ajuda externa perquè no és que estava obturat, és que era rebel des de les primeres passes.

Sempre he tingut debilitat per agafar els bitllets de metro o de tren, les entrades als museus i coses així, per a fer-los servir com a punt de lectura, i del llibre de Truman Capote, que jo no havia obert en anys, va caure un bitllet antic i groc de la Renfe que deia Villena-Múrcia, i estava expedit a les 17.23 del dia 6 de maig de 1991. La frase de Capote no semblava haver servit de res, però el llibre havia plorat un record que em va servir de magdalena i vaig començar a estirar de la corda com si buscara entre l'eixam de peixos alguna de les emocions soterrades pel temps. A Múrcia havia viatjat poc, jo estudiava a València i aquell viatge al sud s'explicava per una visita que vaig fer al meu amic, l'escriptor Pedro Amorós. El groc del bitllet em va fer pensar en les imatges antigues, i més que recordar aquell viatge a Múrcia, vaig recordar com havia conegut, temps enrere, Amorós. Malgrat que a B*** ens coneixíem tots de vista, Amorós i jo no vam parlar la nit que ens trobàrem a la sala de projecció de la Casa de la Cultura de Villena on, dins de la programació de la Semana de Cine, passaven Mala sangre, l'estranya pel·lícula del director francés Leos Carax. Dies després, a B***, Amorós i jo ens quedàrem plantats l'un davant de l'altre esperant que algú dels dos iniciara la conversa, i, com si es tractara d'una sincronia perfecta entre dos amics que es coneixen de fa temps, pronunciàrem a la vegada la mateixa frase sense verb: Juliette Binoche! Després d'això somriguérem i continuàrem els nostres camins creuats amb la consciència clara que tornaríem a parlar moltes vegades més, com així ha sigut. Una amistat segellada pel cinema, la bellesa i el silenci.

Aquells dies que començava a salvar-me amb el cinema em van fer pensar que la cosa no havia estat particularment fàcil a l'ampla vall. Jo havia passat de la ciutat d'A*** al petit país de B*** quan era un xiquet que s'acostava a la preadolescència i a B*** havia descobert mil i una meravelles barrejades amb altres assumptes extraordinàriament complexos per a un xiquet de ciutat. Abans d'aquell aterratge forçós per motius familiars, els meus pares m'havien estacat moltes vegades al túnel del temps que era aleshores un Renault-8 de color crema que creuava màgicament i per carretera l'espai que separava el present del passat. Arribats al poble, jo notava de seguida la gelor a les cuixes de xiquet gros i blanet, i, després, quedava corprés en veure que tots parlaven diferent i corrien embogits i amb descontrol per un encreuat de carrers sense asfaltar. El meu cap inquiet de xiquet amb ulleres em va fer pensar, per culpa d'un viatge al metge a la ciutat de València, que el valencià tenia relació amb la temperatura exterior. A València feia l'oratge d'A***, i parlaven, com a A***, castellà; a B*** feia un fred de dimonis en punta i parlaven valencià. A l'estiu feia calor, i els carrers de B*** s'omplien de xiquets ben vestits que de nou parlaven castellà. Com jo. A l'hivern, els castellans marxàvem, i quedaven els xiquets del poble a sostenir el fred i la llengua des de la seua inconscient trinxera. Així fins que jo també vaig haver de restar un setembre i començar l'escola amb tots els de la resistència.

Un quilo de bajoquetes, un quilo de bajoquetes, un quilo de bajoquetes, anava repetint-me de camí a la tenda, però després... un quilo de judies! Així vaig començar a parlar valencià als ultramarins i ser conscient que jo també volia participar d'aquell bé comú que era la llengua dels pobles on feia fred. Però aprendre la llengua implicava necessàriament fer amics (l'escola era aleshores analfabeta.) I fer amics m'obligava a acceptar certs costums, reptes i normes malavingudes amb la meua miopia de xiquet bo i de capital. Per exemple jugar a sang. A ma mare no podia dir-li res, haguera vingut darrere meu a vigilar-me amb la rebeca a la mà. Jugar a sang comprometia l'obediència perquè per a fer-ho calia creuar la carretera i habitar els despoblats de la part de dalt de B***, on hi havia cotxes abandonats i semblava que el poble, com els vehicles, s'abandonava a si mateix en la desídia. Era un joc de comprensió fàcil, es tractava de tirar pedres contra l'altre equip. Perdia qui primer vessava la sang pròpia i innocent al bell mig d'aquella infantesa rica en barbaritats. I la sang brollava dels rostres dels xiquets, no del meu perquè jo no arriscava gens, llançava algun cantal no gaire gros per dissimular una mica d'acció i ho feia sense mirar l'enemic, sense apuntar, només pensant que havia infringit l'ordre taxativa de ma mare de no creuar la carretera. Un altre lloc on aprenia valencià era el brosser, un abocador clandestí on l'Ajuntament duia les deixalles de tot el veïnat. Allà anàvem per complir el ritual de carnestoltes, amollar perilles ronyoses dins les cases. Dos o tres dies abans de la festa calia anar amb bosses buides a les muntanyes de fem fumejant, perquè tot estava en lenta i permanent combustió, i, en companyia de les rates i d'un pal, anar remenant la porqueria fins trobar els preuats objectes de vidre. Les bombetes apareixien amb el vidre doblegat, com si un artesà capriciós de Murano hi estiguera soterrat i no deixara de modelar aquell detritus infecte. Això només vaig poder ressistir-ho un dia, a partir d'aquell moment em dedicava a fer petar les clauetes de la llum de casa mentre ma mare no em veia i jo acumulava totes les perilles que anaven fonent-se sense remei i que em servirien de salconduit per evitar escalar els tossals d'escombraries en arribar els carnestoltes següent. A poc a poc sembla que anava desbrossant el camí de la llengua i acostant-me a l'adolescència. M'havia d'esforçar per resistir junt amb tots els de la resistència.

Quasi totes les propostes d'aquells petits mestres meus em feien fàstic: acaçar gats i reblir-los de cola de la fusteria d'Andrés; tallar la cua als ratolins o a les sargantanes o disparar-los amb ballestes casolanes; cremar formigues amb alcohol; preparar bolígrafs bic amb tinta de mosca; regalar aquells instruments farcits de cadàvers d'insecte a les xiques; netejar el vòmit de Moisés en el llit de ma mare; reblir la mà en els excrements dels gossos soterrats a les muntanyes d'arena que servien per a les obres i en les quals ens agradava jugar; veure Alfonso amb els mocs penjant i com se'ls torcava amb el jersei de diari; rebentar-me el genoll contra el terra; entrar a la sèquia per a agafar culleretes; recollir la fruita podrida després del mercat de dimecres per a la guerra de la vesprada; soterrar revistes porno als bancals dels voltants del poble i després buscar-les, de soca en soca i mirar, cinc per a una foto, aquelles dones enterrossades.

Entre totes les activitats per a aprendre valencià que anava fent amb perseverància recorde especialment una que m'esgarrifava. Ezequiel era un home gran, malconformat i misteriós que havia passat anys fora del poble sense que ningú sabera on. Els adults malfiaven i a nosaltres la seua mirada desorbitada ens produïa una barreja de por i atracció. El taller el tenia als afores i les nostres mares desconeixien aquell costum nostre de visitar al boig. Quan arribàvem, ell ens mirava amb desgana i, un per un, desgranant el ritual, ens agafàvem d'una grua rovellada i plena de greix industrial i Ezequiel ens enlairava sostinguts només per la força dels nostres bracets menuts. Arribats a dalt, potser a quatre o cinc metres d'alçada, havíem de contenir la respiració i resitir el màxim possible mentre la resta de xiquets contava en veu alta els segons que passaven. Abans de caure havíem de donar l'avís i Ezequiel, mig alié a l'escena, premia un comandament rectangular del qual penjava un cable ben gros i la grua iniciava el descens grinyolant amb lentitud. Jo ho passava fatal quan em tocava ascendir als cels sota l'esguard esbiaixat d'aquell grandàs. Ezequiel va desaparéixer, com l'Ezequiel de la inquietant i lúgubre cançò de Nacho Vegas, de la mateixa manera com havia tornat al poble i ningú no sap on estaran avui els seus ossos gegants.

A la ciutat d'A*** em quedava un únic amic, de cognom Torregrosa. Aquest Torregrosa, com tants altres, no tenia ni idea de parlar valencià malgrat dur-lo malament inscrit al DNI. Torregrosa va venir un cap de setmana d'estiu per a augmentar així la dosi forastera i castellana que passejava pel poble. Vam passar el dia alegrement jugant als escacs. La nit l'havia reservada per al festival al·lucinatori i és que jo volia fer d'introductor a la vida rural. Ara ja estava mig integrat i començava a gaudir de certs espectacles. Vam anar a cal Moisés, que vivia en la part salvatge del poble. Moisés i el germà portaven tot l'estiu caçant paneroles i guardant-les a la cambra de la casa en una caixa de sabates. Les alimentaven amb trossets de pernil dolç del berenar, o amb molles de galeta i per a la Mare de Déu d'agost volien fer la processó. No em deien més. I Torregrosa estava allà. Calia veure l'espectacle i a mi m'agradava que un altre fera de jo, més ingenu que jo, més babau que jo, més pàl·lid que jo. Els vaig advertir als germans que vindria i que era del tot prohibit dir-ne una en castellà. Volia aprofundir en l'experiència de l'amic de la capital. Fer-la inoblidable en tots els sentits. Quan Moisés va traure la caixa amagada va fer un gest displicent cap a Torregrosa perquè aquest l'agafara. Que no et caiga! -li va espetar. Torregrosa va agafar poruc aquella caixa i de seguida va saber que dins d'ella palpitava una vida informe, desconeguda i tal vegada horrible. De seguida i amb aprensió me la va passar a mi, però jo la vaig refusar entretingut com estava en cordar-me la sabata.

El carrer era fosc, ja s'havien encarregat els dos germans d'esclafar amb algunes pedres els fanals. Moisés va traure d'una bossa les candeletes i va començar a preparar-les, molt curtes, però amb prou cera com per a cremar uns minuts a sobre dels insectes. Després va demanar la caixa i, amb l'habilitat que sols atorga l'experiència, va començar a traure paneroles i a col·locar-les a la crosta la petita espelma agafada amb una gota de la cera calenta del ciri que sostenia el germà. Com minúsculs espectres de la nit, les paneroles s'arrossegaven descrivint cercles inconcrets, ensopegant les unes amb les altres, tombant els cossos, a dreta i esquerra, imitant involuntàriament la rítmica processional. Confoses pel foc que les cremava damunt, il·luminaven la nit amb el sabor de l'infern. Moisés havia preparat un ràdiocassette en el qual sonava el càntic de Corpus Christi dels monjos de la Cartoixa de Porta Coeli i les paneroles semblaven velles anarquistes rebentant una autèntica processó desgavellada. El rostre de Torregrosa, lívid com una lluna de València, reflectia llum en meitat de la nit. I així anàvem...

Torregrosa no va aprendre valencià. No importa. Pedro Amorós tampoc el parla però em va prestar la filmografia completa de John Ford. Entre la llum del projector i el reflexe en la nit d'aquells insectes embolats continue jo a la trinxera i persevere en l'esforç improbiós per salvar-me.