Un univers femení

PER XIMO ESPINÓS
Tot i que no es tracta d'una autora novella -l'avala una trajectòria com a autora de narracions i obres teatrals de caire infantil i juvenil-, Les ratlles de la vida constitueix la primera aportació de Raquel Ricart a la novel·la diguem-ne d'adults. I no ha estat el seu un debut qualsevol, sinó més aïna brillant, en tant que ha merescut un dels premis més rellevants de les lletres catalanes -l'Andròmina-, recentment referendat pel premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Tampoc no és un assumpte menor que es tracte d'una escriptora valenciana, per tal com no abunden precisament, en la nostra novel·lística, les veus femenines.
Tot plegat no tindria la menor importància si no estiguérem parlant d'una obra d'un interès literari indubtable, que conjuga a parts iguals emotivitat i nervi narratiu. Les ratlles de la vida conta la història de quatre generacions d'una família. Malgrat que les històries que se'ns hi relaten recorren un ampli segment temporal -des de finals del dinou fins a l'actualitat-, el context històric ocupa un espai insignificant en la trama novel·lesca, perquè aquesta és una obra centrada, essencialment, en la vida interior dels personatges. I en uns personatges d'abassegador protagonisme femení. És a través de la mirada de les dones que es va teixint el tapís de les vides familiars, i especialment, a traves de les veus de l'àvia Ermerinda, de la seua filla Bàrbara, i de Regina, la seua néta. A partir de la mort de l'àvia comencen a encadenar-se les històries, a desxifrar-se les ratlles amb què els anys han solcat les seues pells. Històries que l'àvia contava a la neta, i que aquesta salvarà de l'oblit per a tots nosaltres. Les ratlles de la infantesa, les ratlles de l'amor, les ratlles de la maternitat, de la por, de la guerra... I especialment les de la mort, perquè l'autora es recrea en la part dramàtica de la vida. Les vides d'aquestes dones estan marcades per la desgràcia, que sovint adquireix la forma d'una mort violenta i prematura, tot i que sempre treuen forces per a seguir endavant.
Però el que fa aquesta novel·la interessant no és l'anecdotari d'unes vides humils i tràgiques, sinó, òbviament, la manera tan personal i reeixida amb què l'autora ens les conta. Les diferents trames que recorren aquesta obra coral se'ns presenten amb continus salts temporals, que fragmenten la trama tot dosificant-ne sàviament la informació. I per damunt de tot, està la seua poeticitat, la delicadesa en l'exploració dels sentiments, el treball sobre el llenguatge i les veus narratives, que no defalleix en cap moment. Resulta inevitable, en aquest sentit, el record de Mercè Rodoreda, l'àvia Ermerinda de les lletres catalanes. I més en concret de Mirall trencat, aquella altra saga familiar que tan bé va saber explorar els territoris fronterers de la tendresa i la crueltat. S'hi podrien convocar altres noms -Laura Esquivel, Isabel Allende, Maria Barbal...-. Tan se val, tot i que hi ressonen altres ecos, Raquel Ricard té la seua pròpia veu, i l'ha feta servir d'una manera perdurable.