Toni Cucarella a més d'un bon novel·lista, és un gran autor de relats. Alguns, com els que va reunir a La lluna vista des de la terra, 1995, són especialment reeixits a donar compte d'un món singular, molt pròxim, poblat de personatges entranyables. Ara acaba de publicar un nou recull, Hòmens i falagueres i altres relats, un conjunt de nou contes, en l'editorial 3 i 4. Els relats del recull es caracteritzen per la seua brevetat, per la força vital dels personatges i per la seua humanitat. Cucarella els infon una vida directa, fins el punt que semblen quasi documents de la realitat. Documents lírics. Tret dels dos relats últims i del primer, la resta de contes tenen com a tema la mort.
L'escriptor ens presenta uns éssers febles, vorejats de desgràcies o simplement vivint avatars relacionats amb la mort. Mentrestant, ens aproxima el seu tarannà, la seua forma d'encarar el dia a dia, els seus sentiments. En tots els casos els injecta un to humaníssim -insinuat amb alguns detalls-, silent, penetrant que ens glaça el cor.
Ens glaça el cor -on el poeta deia que s'havia de mullar la ploma. Però el de Xàtiva també ho fa: primer, hi mulla la ploma i després... Perquè les peripècies ens commouen; els personatges ens fan viure allò que els hi passa.
En llegir els relats de llibre, Cucarella m'ha fet pensar en l'afirmació de John Berger sobre la relació entre l'escriptura i la mort. Per a Berger, els escriptors "som quelcom així com els secretaris o els exegetes dels morts". Testimoniar l'absència, podria ser-ne la definició. Però no parlem de relats fúnebres, sinó de peripècies humanes vitalistes que, en algun mo-ment, viuen l'experiència de la mort d'algun ésser pròxim. Una mort que fa sentir la vida amb força i caminar envers la plenitud.
02:37
REDUCIR TEXTO »
