No hi ha terceres persones

Enric Balaguer

Un nou conjunt de relats d'Empar Moliner, No hi ha terceres persones, ens mostra un grapat d'històries en la línia dels reculls anteriors. Cal reconèixer els mèrits de Moliner: històries àgils que parlen amb gràcia de punts turbulents de la vida dels nostres dies. Els personatges de l'autora viuen situacions punyents, difícils, hilarants i són tant reals que sembla veïns o coneguts o bé són gent que podem trobar en la barberia o en la cua del supermercat.
L'escriptora s'enfronta amb els desficaci de la vida actual, la inestabilitat emotiva, la fúria del sexe, la droga i l'oci nocturn, els fills adoptats de procedència cultural diversa, els circuits gastronòmics, algunes figures del món mediàtic... I de tot açò ens acara de forma lúcida, divertida, enginyosa, amb la banalitat, l'interés primari que apareix en les relacions humanes o amb la buidor descosida que ens assetja.
Hi ha molta crítica en la mirada de Moliner o, simplement, observació àcida que ens mostra un món de víctimes i de botxins, on la innocència serveix perquè algú es beneficie i n'abuse. Com la protagonista del relat Melodie Nakachian, que ha d'acudir a una clínica avortista després d'una relació amb el productor del programa on treballa. O bé la innocència mostra el punt d'ignorància d'una perruquera que confon amb un tatuatge el que porta al braç un escriptor reconegut (i que és el número de presoner en un camp de concentració).
El món de Moliner inclou, en el seu catàleg, visites a progres, a intel·lectuals, a escriptors... Un dels mèrits de l'autora, sens dubte, rau en el fet de riure's de la fauna de la qual forma part. Un fet tan saludable com de tot punt inhabitual. Alguns tics periodístics, algunes modes, alguns tòpics... són transvestits o parodiats de manera enginyosa i efectiva. Moliner sap destacar-hi la part absurda de tot i, també, la lletjor. A conseqüència de l'efecte hiperbòlic que aplica a qualsevol cosa, objecte o persona es transforma en ferralla. Una ferralla que ens fa conscients de la precarietat del material amb què funcionem.
L'obra d'Empar Moliner ens fa conscients també del cinisme que amaguen moltes actituds aparentment humils i les servituds de tot tipus, especialment fashions, que hem de suportar en la societat dels nostres dies.