Redundància, paral·lelisme, paradoxa, mise en abîme tot serviria per a recordar que fa 30 anys de la mort de l'autor de La mort de l'autor. Ço és de Roland Barthes, nascut a Cherburgo el 1915 i mort a París el 1980. Al febrer, a l'eixida d'una reunió amb el president Mitterrand, el va atropellar la furgoneta d'una bugaderia. Un fet banal, que segurament l'escriptor -cas d'haver-li passat a algú altre- hauria glossat de manera lúcida, sorprenent, fent servir plantejaments impensats, talment era la seua escriptura i la seua mirada. O la seua mirada i la seua escriptura. A Barthes se'l va classificar com un pensador estructuralista i després com un postestructuralista; és a dir va passar la frontera de l'enemic. Certament, com va defensar J. Culler -un dels seus estudiosos més audaç- és un pensador inclassificable. El millor Barthes és el que trenca esquemes en qualsevol dels costats on se situa. I ens classifica allò que és inclassificable, comenta allò que alguns col·legues titllarien de confús i de subjectiu i en fa una excursió plena de saviesa. "La literatura -va assenyalar amb la seva proverbial ploma seductora- és el kamasutra del llenguatge".
Potser en l'autobiografia més original que s'ha escrit mai, Roland Barthes par Roland Barthes, l'autor parla de La deessa H "el poder del goig d'una perversió, és sempre subestimat". (S'hi referia a H: homosexualitat i a hatxís). El coneixement, per a l'escriptor francés, no tenia fronteres i tractava de moure's entre les emocions i les idees, els conceptes i l'experiència concreta, l'esfera pública i la privada, la imatge i la paraula...
Ens va llegar que no hi ha res més subversiu que escriure un llibre que desgavelle l'ordre previsible. De vegades, s'investia de sacerdot i començava a llençar un pensament a base de dualitats, com quan parla d'"escriptors" i d'"escrivans", mentre alertava sobre la plaga d'aquesta última espècie que ens vindria a sobre, en detriment d'aquells. Per als escrivans, deia Barthes, la paraula només té un valor instrumental i contingent, enfront dels escriptors per a qui escriure és "un verb intransitiu" i una experiència fundacional de revelació a través del llenguatge. Susan Sontang va descriure algunes de les estratègies discursives de l'autor que fan un efecte seductor i de novetat. L'escomesa de l'escriptura literària és, segons explicava Barthes, "expressar l'inexpressabl", i va llançar, com un meteorit, aquesta concloent prova de foc: "l'escriptura es troba a tot arreu on les paraules tenen sabor (saber i sabor en llatí tenen la mateixa etimologia)". Aquesta idea la va exposar en la seua cèlebre Lliçó (traduïda a Els Marges) que acaba expressant el desig de desaprendre. Desaprendre -deia Barthes- és una manera de d'assolir "Sapientia: gens de poder, una mica de saber, una mica de saviesa, i el màxim de sabor possible".
03:08
AUMENTAR TEXTO »
