No sé on he llegit que les nimfes d'aigua naixen al migdia. La meua filla petita, l'Eulàlia G. va nàixer l'onze de desembre de 2007, precisament al migdia. Llavors feia ja un parell d'anys que havia publicat L'olor dels crisantems i se m'havien acabat les ganes d'escriure. Per a aquella novel·la em vaig estar documentant molt i hi vaig dedicar molt de temps i molt d'esforç a una redacció que, psicològicament i emotiva, em va resultar més intensa que no m'esperava.
Després d'aquell text, la veritat és que anava passant el temps i no acabava de trobar el moment per a escriure, perquè, potser, tampoc acabava de tindre res a dir; almenys res que em semblara suficientment interessant. Podem dir que, d'alguna manera, "matava el cuquet literari" amb col·laboracions en diversos mitjans de comunicació i amb alguns versos solts que només ara, paral·lelament a Com les nimfes d'aigua, comencen a tenir una certa consistència i apunten ja cap a un projecte futur, tot i que molt a llarg termini.
Amb el naixement de l'Eulàlia, però, vaig recuperar una mica l'interés tant per les coses que ja havia fet com pels projectes que tenia a mitges, i em vaig adonar que al llarg de les quatre novel·les que tenia publicades (més una cinquena que se'm va quedar al calaix), hi havia un tema que inconscientment havia determinat la direcció de la meua escriptura: la maternitat i la por a les absències.
De fet, pense que els fills, d'alguna manera, ens fan prendre consciència del concepte de por. Almenys, això m'ha passat a mi amb els tres. Jo, amb Les ales de la memòria, (escrita per cert a partir de l'adopció del meu fill major), vaig obrir la caixa de Pandora de les meues pròpies pors i les he anat aixafant entre les pàgines de tots els altres llibres amb cura i dedicació. En aquest fragment del capítol 16 teniu les que ofegue ara en la novel·la Com les nimfes d'aigua.
"16. SI NO HI SÓCÉ
Saps? Feia molt temps que no t'escrivia, perquè un dia, rellegint les darreres pàgines que havia esbossat per a tu, em vaig adonar que d'un temps ençà, em mire el Jaume i la vida amb uns altres ulls i això em va fer por. M'esgarrifava una mica posar paraules a la nova mirada; intentava escriure i tenia la certesa que t'explicava una realitat distorsionada, perquè no volia escriure res negatiu, volia dissimular tots els sentiments que no m'agradaven o que em semblaven massa crus, com si no escriure o explicar-los d'una altra manera fera que la meua -nostra- vida fóra diferent.
Quin dia va començar a canviar la visió que tenia del Jaume i de la vida que hem construït? No ho sé del cert. Hi he pensat molt al llarg de les darreres setmanes. Hi he pensat molt sobretot des que el metge, no fa gaire, em va dir que em notava un quist en el pit.
Crec que el Jaume que em provocava un amor malaltís realment només va existir uns pocs dies, unes setmanes, potser, i que tots aquests anys m'he estat estimant més aquella imatge ideal que l'home real que comparteix amb mi taula, llit, fills i vida. Ho pensava aquell dia de la visita al metge, asseguda al banc del parc on passem cada vesprada. Us mirava esgolar-vos tobogan avall: el Ferran t'ajudava a pujar les escaletes, t'empentava lleugerament i el Jaso corria a esperar-te al peu del tobogan perquè no et feres mal en arribar a terra. Encara no havies fet els dos anys. "Si un dia jo no hi sóc -pensava- hi seran ells per protegir-la dels colps i les caigudes? Si un dia jo no hi sóc, el Ferran i el Jaso hauran d'anar a viure amb el Gabriel i la dona aquellaÉ I la nena i el Jaume no sé si podran seguir vivint en la nostra casa. Potser no ho voldrien i tornarien al pobleÉ Ara sé que el Jaume no és dels que es queda molt temps en un mateix llocÉ
Si un dia jo no hi sóc, qui els emborronarà papers amb trossos de les seues petites històries perquè puguen tindre memòria?"
Aquell dia tenia por. Molta. La tenia ja feia unes setmanes quan vaig començar a notar les primeres molèsties al pit. Que no em preocupara, em deia el doctor Gras, un home amabilíssim, però que no ho deixara córrerÉ Mentre esperava el meu torn al mostrador del Centre de Salut per enviar a l'hospital la sol·licitud d'ecografia de mama que m'acabava d'allargar el metge, amb els teus germans arrapats a la falda i tu becant en el cotxet, em van vindre ganes de plorar. Em vaig contindre fins que vam tornar del parc i llavors, arribats a casa, us vaig asseure de cara a la tele i vaig obrir el quadern, que feia temps que ni tocava, disposada a convertir en paraules les meues llàgrimes de por. O no sé si d'autocompassióÉ
No volia preocupar-me, però no podia evitar pensar que m'agradaria tant veure madurar els meus fills, seguir fent camí amb el Jaume mentre ens queden ganes de caminar junts, tindre amb ell el festeig que ens vam saltar quan ens vas arribar tu. M'agradaria poder acabar aquella novel·la que vaig encetar fa mil anys, publicar-la, omplir de memòries d'activitats els arxius del despatx, ensenyar llengua encara un grapadet d'anys més. M'agradaria tant fer durant molt de temps el que faig cada dia!
Mentre se m'esgolaven les paraules galtes avall m'adonava que no em feia por el patiment que pogués provocar una suposada malaltia, ni tampoc el dolor físic. Em feia por l'absència; m'horroritzava pensar que un dia, de sobte, deixaria de veure-us, de despertar-vos cada matí, d'ajudar-vos a vestir-vos, d'acompanyar-vos al col·legi, de preparar-vos les motxilles, d'explicar-vos històries i ajudar-vos amb el deure. Deixaria de portar-vos al parc. M'entristia la idea de perdre les matinades de carícies amb Jaume sota els llençols de dissabte, les cerveses al bar de la placeta, els silencis i els desenganys compartitsÉ M'espantava pensar que hi havia la possibilitat, ni que fóra mínima; que un dia la vida -vosaltres- seguira sense mi".
03:08
