Gerald Brenan ha passat al nostre imaginari intel·lectual com la figura russionana i romàntica que es va establir en un poble de Las Apujarras per tal de fer-se amb una cultura autèntica. Encarna diversos mites com ara el del superheroi solitari d'arrel nietzschiana, el de la mare-terra, el del savi humil i fins i tot alguns el prenen com l'antecendent més important de les generacions hippis. Ara s'ha publicat Pensaments en una estació seca (Editorial 3 i 4) un recull de breus assajos sobre temes com ara l'amor, la mort, la religió, l'art, l'escriptura, llocs i paisatges, els somnis... Plens de sentit comú i d'una experiència contrastada, els pensaments de l'autor tenen un peu en la psicologia profunda i un altre en l'expressió radial sapiencial.
Els pensaments del britànic sembla que s'inicien sense cap premeditació (si més no aparent) i que al llarg del camí formulen alguna idea, fan d'algun descobriment i acaben amb un final sintètic. Acostumen a tenir, cap al final, un deix de saviesa. De vegades, només hi ha aqueixa saviesa condensada i, llavors, la brevetat acosta els textos a l'aforisme. En tot cas, el pensament sembla que es troba sense haver-lo buscat i resulta impensable -o seria una altra cosa- si el formulara d'una altra manera. A poc a poc, anem perfilant l'ideari de l'autor com si el llibre fos una mena de cosmovisió portàtil. El pròleg del traductor, Josep Marco, situa el lector molt adequadament. A més a més, desplega una aproximació que atén la diversitat d'aspectes a tenir en compte: des de la biografia, passant les diversitat temàtica com per l'esperit que respira. Es nota que l'ha llegit i que l'ha traduït amb plaer.
Brenan excel·leix, al meu parer en molts àmbits però, especialment, en parlar d'escriptura i de literatura. Els comentaris sobre literatura (sobretot d'autors vuitcen-tistes russos i francesos) són molt bons. Plenament submergit en la neurosi creativa, el britànic parle d'allò que parle sembla anar a l'encontre d'alguna revelació (epifania profana -que diria Walter Benjamin).
El millor que potser tenen les proses de l'autor i d'altres paregudes -hem subratllat el seu acostament a l'aforisme- és que desperten en el lector -com bé subratlla el traductor ànsies d'emulació: "Ah, si fos possible llegir tant, saber tant de tantes coses, viure tant...". Efectivament, tenim un llibre que és tot estímul: res no s'encomana tant com el fulgor de la saviesa
