Vivim en una mena d'apoteosi per l'interés i del rendiment econòmic en tota mena d'activitats. Ara, acaba de publicar-se el llibre de Nuccio Ordine, La utilitat de les coses inútils: una apologia de les humanitats i dels valors que reporten de les coses gratuïtes. Sembla un títol d'Allan Watts i, en el fons, correspon a una de les paradoxes que tant sabia enunciar i donar-li consistència dialèctica el britànic. Però no: Nuccio Ordine és un professor que viu l'actual tendència al pragmatisme en l'educació, en la universitat i en la cultura, com un obstacle per a la realització personal.
El punt de partida és la certesa que si «deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l'inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida». Són paraules del pròleg i constitueixen una declaració de principis amb tota regla.
De la mà de Nuccio Ordine passem per les idees posades per Aristòtil, Ovidi, Dant, Calvino, Ciorant, després de recordar les de moltes altres autoritats com ara Montaigne (No hi ha res d'inútil, ni tan sols la inutilitat mateixa). Cadascun dels autors, en un moment o altre de la seua obra, defensen la necessitat de mantenir un esperit obert, lliure -que rima amb lleure- i fora de la recerca de beneficis productius. Sense una actitud tal és impossible entendre l'art. I sense aquest capteniment no és pot afavorir la personalitat creadora, ans donar pas a un robot, sense esperit, ni criteri propis. El denominador comú de tots els grans creadors, siguen homes de ciència o artistes, passa pel fet que les grans idees no han vingut quan estaven sobre elles sinó fent una altra cosa: vet ací la utilitat de les coses inútils.
La productivitat tan obsessiva en el nostre present, pot ser a curt termini i a llarg termini. Només, si hom vol resultats certament profunds, s'ha de treballar per aquesta segona perspectiva. A la llarga, l'oci, el lleure, la llibertat, els temps morts -on es convoca l'atzar i un deixa fluir noves perspectives de les coses- són autènticament productius. Per tant, cal enunciar-ho en forma de paradoxa: hi ha una improductivitat productiva.
