Martí Domínguez ha publicat la novel·la El fracassat. Es tracta d'una ficció, com les obres anteriors, que segueix el fil biogràfic d'una gran figura. En aquest cas, la del pintor Paul Cézanne. Anteriorment -recorde-m'ho- varen ser la del comte de Buffon, la de Goethe i la de Voltaire en obres que un crític va qualificar -en un afany de diferenciar-les de les novel·les històriques- de novel·les d'erudició. Seguint el mateix solc, ara tenim un capítol de la vida del pintor provençal escenificat de manera minuciosa i sensible. I tenim, també, el naixement del grup de pintors impressionistes i els seus apassionats debats i propostes artístiques revolucionàries per a l'època.

L'obra focalitza la vida quotidiana de Cézanne, en un moment en què va tenir una intensa relació amb el pintor Camille Pissarro, i hi vivia un abocament exaltat a la pintura. El pintor va viure uns moments molts difícils ja que no s'atrevia a contar al seu pare -un banquer de qui rebia una assignació econòmica- que vivia amb Hortense, la seua exmodel amb qui tenia un fill.

La novel·la, a banda d'amerar-nos de l'època i d'evocar les dreceres creatives dels pintors (Manet, Monet, Renoir, Sisley, Pissarro o el mateix Cézanne) aborda el tema del fracàs, com consigna el títol. Però un fracàs o una situació aparent de fracàs? Perquè tots sabem que la pintura de Cézanne va representar una de les fonts innovadores de l'art contemporani i va gaudir d'un reconeixement, encara que sobretot pòstum. En tot cas, l'obra de l'escriptor valencià ressalta la tenacitat de l'artista enfrontat a tots: a crítics, a gent de gustos burgesos i a figures com la del seu pare.

Cal recordar també que l'horitzó de l'artista i el seu fracàs va ser el tema d'una obra de Zola, L'oeuvre (1886), amic des de la infantesa de l'autor fins la publicació d'aquesta. El creador del naturalisme, en aquesta ficció abordava el tema de la gran obra que un artista es proposava de fer i que atés la seua incapacitat per a dur-la a terme va acabar eu suïcidant-se. El planejament de la novel·la recorda, així mateix, L'obra mestra inconeguda de Balzac. Cézanne s'estimava tant aquesta obra que se sabia el text de memòria.

L'obra de Martí, més d'escenes i de diàlegs que de trama, ens acosta una personalitat palpitant, un creador imbuït en la recerca artística. I també un home singular al que l'acompanya una llegenda de malgirbat i amb poques traces socials. Sembla que sobretot davant de gent refinada, com Manet o Degas, li plaïa fer ostentació de maneres ordinàries. Però aquesta dimensió de la seua personalitat no és explotada en la novel·la, centrada bàsicament en la reconstrucció de l'ardor creatiu i en l'hostilitat que el seu pare sentia per tot el que no era el món no convencional i adinerat.