Un seguit d'anotacions sobre l'estat físic i psíquic, producte de la malaltia com és el parquinson, ací transmutat en un maridatge irònic amb la senyora Parkinson, conforma aquest nou llibre d'Ignasi Mora. L'escriptor de Gandia -instal·lat a la vall de Gallinera-ens parla sobre la feblesa del cos, sobre el seu influx en la ment, sobre el dolor i el seu sentit i, de retop, sobre la vida i els seus misteris, les seues limitacions, rituals socials, i moltes altres coses. El fet és que la malaltia trastoca la percepció de la realitat i, alhora que ens fa veure com som de dèbils, ens desvela el que hi ha de convencional i de falç --les aparences i les irrealitats amb les quals convivim. Viure amb la senyora Parkinson és un llibre singular, sense altre motiu que la raó personal, que recorda algun dels textos de Josep Pla, com el que va escriure sobre l' infart de miocardi.
Mora, en un moment del llibre, escriu: "el crani humà conté una màquina de ficcionar la realitat fantàstica". La malaltia és un punt d'inflexió que allibera de moltes màscares i convencions i ens ajuda a destriar allò essencial, d'allò secundari, allò real d'allò completament infundat. La malaltia ens fa veure la part de teatre que té la vida, i ens allibera d'una gran quantitat de rols, d'estupideses, de tergiversacions, així com de quimeres i dèries nascudes de la por.
Un por que s'alimenta del perill de la mort. En el llibre, la mort esdevé objecte continuat de meditació. Amb els seues rituals, creences consolatòries, escuts protectors que ens la fan suportable, de vegades, invisible --o reduïda a estadístiques anònimes perquè no ens toque l'ànima. La vida contemplada des de la seua presència i inexorable arribada, amb uns primers emissaris com són les malalties, quin dubte hi ha!, transforma la mirada sobre les coses. Perquè la sensibilitza, la nodreix amb substàncies diferents, essencialitzadores i autentificants.
Superar la por esdevé una constant al llarg de l'escriptura. La por que acompanya la vida i la fa especialment dèbil davant d'avatars com aquest. En un moment concret, l'escriptor fa una apologia dels autors suïcides: Kipling, Sándor Márai, Ernest Hemingway. Tot el llibre és una invitació a pensar, a prendre consciència de la realitat autèntica i, sobretot, a convèncer-nos que més val viure una vertadera tristesa que una falsa alegria.