ACTE 1
Som a la sala d'accés d'un aeroport. Enmig de l'escenari hi ha un banc buit. A la dreta, una dona asseguda a terra, coberta per una tela. A l'esquerra, hi ha dos homes de peus amb les bosses de mà del viatge)
VEU 1: El vol de la companyia Europfly A311 amb destinació a les illes Konenten té previst el seu embarcament a les 10 h 30 m
ZEINEB: (mentre acarona una turquesa) És meua. Per sempre, meua.
MARC: Qui és aquella dona?
JERONI: Sembla una fada...
MARC: ...o una bruixa
JERONI: O les dues coses...
ZEINEB: La teua blavor sempre et mantindrà viva. (obri les mans) Ara mateix, ets davant meu. El teu alé és ben pròxim (respira fort)
MARC: Ja t'ho deia jo, que ací, a l'aeroport, sempre hi ha de penjades...
JERONI: Sí que comencem bé les vacances... Amb el vol en retard i sense perspectives de saber quan eixirem... Espere que aquesta fada o el que siga no haja d'anar amb el nostre avió...
MARC: Què en tens por?
JERONI: Home, preferiria tenir d'altres acompanyants en el meu viatge de noces, bé en el nostre...
MARC: Ja veig, ja, que preferiries trobar-te un avió farcit de mascles amb les abdominals ben marcades...
JERONI: Mmmm... amb les dues ratlletes marcades de la cintura! Com una barra de xocolata (es toca la panxa)
MARC: Això no existeix, ja saps que només ho fan amb el photoshop, als calendaris...
JERONI: Què sabràs tu dels tios que m'he tirat amb eixes ratlletes marcades...
MARC: O siga (es riu), que no era veritat, que no has arribat verge al matrimoni! Et tornaré a ta mare, encara estàs en garantia!
JERONI: Mira que ets un ruc... però, t'estime (li dóna un bes curt als llavis)
ZEINEB: (acarona de nou la pedra. Pren la tela que la cobreix i li dóna la forma d'un nen acabat de nàixer) Vas nàixer del patiment. El nostre poble no és lliure, ja ho saps, nena meua. El teu pare no estava amb nosaltres. Havia anat al desert, amb els altres homes. Ells defensaven la nostra essència. Nosaltres, les dones, ens encarregàvem de vosaltres, el futur, la supervivència.
(entra en escena Raquel, preocupada per la Zeineb)
RAQUEL: Zeineb, com estàs? He escoltat el teu missatge! De seguida he vingut.
ZEINEB: (torna a acariciar la turquesa) No la volen, no la desitgen, no l'estimen. M'hi quede ací, per sempre. No vaig enlloc...
RAQUEL: Què dius dona? Com ha sigut això? Conta'm.
ZEINEB: No he pogut embarcar. Em deixen a terra, en aquesta terra, que no és la meua. M'han furtat la meua identitat, el meu passaport. No sóc ningú. He deixat de ser Zeineb.
RAQUEL: Però això no ho poden fer? Com ha sigut? Conta'm, explica'm!
ZEINEB: (segueix una melodia)
Oh terra meua,
quina tristesa m'embarga quan veig les banderes dels homes que arruïnen les cançons més belles...
JERONI: I ara canta! La tia! I què mal que ho fa!
MARC: Deixa-la home, no sigues marieta i no t'hi fiques amb el que diu...
JERONI: Home, serà una conversa privada, la de les dues, però si canta, jo la sent... no puc evitar ficar-me...
MARC: Ficar-te, ficar-te... què vols ficar-te?
JERONI: Què animal que ets! A tu, a tu vull ficar-te dins meu!
(riuen tots dos)
ZEINEB: (continua asseguda. Raquel es posa al seu costat) No puc plorar, Raquel, no em surten les llàgrimes. Tota jo sóc un desert, com el del meu país. D'ell tan sols m'hi queda això, el no res, la manca de vida.
RAQUEL: No sigues pessimista, Zeineb. Tot s'hi pot arreglar. No és la primera vegada que et passa.
ZEINEB: Aquesta és la definitiva. No em volen en la meua terra. Ens han furtat el nostre país, la nostra gent, els nostres fills... els meus fillets...
RAQUEL: Què en saps d'ells?
ZEINEB: Són amb la meua mare. Des del moment que vaig iniciar el viatge per Europa, ella se'ls va quedar. Fa tant de temps que no saben res del seu pare...
RAQUEL: Encara t'escriu, supose.
ZEINEB: Les seues cartes no m'arriben. Al principi del seu captiveri, sí, amb el sobre esgarrapat...
RAQUEL: La policia... Bé, potser l'han deixat tornar a casa. Potser ara mateix té cura de la teua filla xicoteta...
ZEINEB: Els lacais del president. Les maleïdes raboses que són a les seues ordres (prem la turquesa) Aquesta no, no me la van furtar, perquè l'he amagada enmig dels meus vestits. Com que no hi havia cap dona policia, no van palpar el meu cos. Van témer el cos d'una dona...
RAQUEL: No va ser així en l'anterior ocasió...
ZEINEB: M'ultratjaren. Ja no podré ser mai més la mateixa. Es venjaren del meu marit amb el meu cos. Però sóc forta, com aquesta pedra (assenyala la turquesa). Tinc la força del meu país, de la meua gent.
(recita de nou els versos anteriors)
Oh terra meua,
quina tristesa m'embarga quan veig les banderes dels homes que arruïnen les cançons més belles...
