EN DIRECTO

Terenci, encara

Guitart narra l'encontre amb l'escriptor a Londres, en 1991,  amb motiu de l'estrena de  Carmen, dirigida per Núria Espert

 02:28  

per ximo espinós Records

Si l'any passat fou una exposició d'homenatge al centre Blanquerna de Madrid, enguany són un seguit de novetats editorials. El fet és que la figura i l'obra de Terenci Moix no fa sinó créixer amb el temps. D'una banda hi ha la reedició de les primeres novel·les, Besaré tu cadáver i Han matado a una rubia. Escrites en castellà abans de complir els vint anys i de temàtica policíaca, les signà amb el pseudònim de Ray Sorel, i tot i que les rebutjà en vida, manifesten ja una precocitat i un ofici gens menyspreable. Una altra mostra de la vigència del llegat de Terenci la trobem en dos llibres de caire memorialístic publicats recentment. El primer és Material d'enderroc, les memòries de Josep M. Benet i Jornet, bon amic de Terenci Moix, a qui dedica una part substancial del llibre. El segon és L'última carícia, Terenci, de Manel Guitart, on l'escriptor barceloní ocupa també un lloc central. Es tracta d'un volum de difícil definició, a cavall entre les memòries episòdiques, els retrats i l'autoficció. El primer capítol del llibre, que és el que li dóna títol, està dedicat a recordar l'encontre de l'autor amb Terenci a Londres, l'abril de 1991. Terenci hi havia anat amb motiu de l'estrena de Carmen, dirigida per la seua amiga Núria Espert. En aquell temps, el personatge en qui es projecta Manel Guitart exercia de periodista a la capital britànica, tot seguint, en certa forma, el mateix itinerari alliberador que havia emprés Terenci en la seua joventut, plasmat al tercer volum de memòries, Estrany al paradís. Des de l'inici, el protagonista de L'última carícia, Terenci confessa la seua devoció per l'autor d'El sexe dels àngels, en qui veia un model de vida digne de ser imitat. Així doncs, el jove aprenent de periodista va a l'encontre del seu ídol per a fer-li una entrevista, i aconsegueix molt més que això: passar un dia sencer amb ell. En la seua jornada particular es desperta entre mestre i deixeble un important corrent de simpatia. Junts visiten la troupe de l'Espert, passegen pels carrers dickensians de Covent Garden, rememoren la bohèmia pop de Chelsea i fins i tot fan una parada al domicili de Guillermo Cabrera Infante. Però per damunt de la vessant anecdòtica, sobresurt la penetrant anàlisi que Manuel Guitart fa de la complexa -anava a dir aturmentada- personalitat de Terenci, que ell tan bé sabia dissimular amb una màscara d'histriònica frivolitat. El seu insidiós complex edípic, la lluita a mort entre la solitud i la passió, la implacable destrucció a què sotmeté els seus pulmons, són disseccionats de manera lúcida i respectuosa, amb el canvi final a una segona persona narrativa que aconsegueix una proximitat esfereïdora. Un exemple: "aquella broma baixa de fum que t'envoltava, més que una disfressa del romàntic inconforme i autodestructiu, una paròdia burleta i funesta davant dels ulls de tothom, era un vel protector contra el dolor, l'última carícia materna, una assegurança tòxica contra la felicitat, perquè tu no et podies permetre ser feliç, ella no t'ho permetia". La resta del volum s'ocupa d'altres persones en conflicte amb la realitat, i de vegades al límit de la bogeria. Persones -o personatges- en els quals l'autor es reconeix, i que ens fa sentir d'una manera ben pròxima i punyent.

Enlaces recomendados: Premios Cine